«Per sobre de les nostres possibilitats»

24 de gener de 2012
Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.

Els qui fan aquest discurs no solen fonamentar-lo amb dades concretes, i un cop d'ull a les estadístiques més bàsiques constata una realitat ben diferent. A Catalunya hi ha molta gent que mai ha viscut per sobre de les seves possibilitats. De fet, són majoria. Segons un estudi de Justícia i Pau, l'any 2000, en aquells temps en què Espanya anava “bién”, el 18,6% dels catalans vivia sota el llindar de la pobresa, això vol dir, amb menys de 12.192 euros l'any. Algú podrà dir que un 18,6% no deixa de ser una minoria de la societat (en concret, una minoria de 1.181.000 ciutadans) i que, per tant, és un mal menor. Bé, si mirem les estadístiques de distribució de la renda que facilita periòdicament l'IDESCAT, ens adonarem que la mitjana tampoc estava per tirar coets. L'any 2004, en plena “bonança”, el 40,6% de les llars catalanes vivien amb menys de 19.000 euros nets anuals. De fet, en el període que va de 1995 a 2005, l'Estat espanyol es va convertir en l'únic estat membre de la OCDE en què el poder adquisitiu mitjà va baixar: concretament un 4% segons dades del propi organisme.

Tampoc és cert que, en aquell temps en què lligaven els gossos amb llonganisses, els catalans es gastessin els quartos en coses supèrflues. Segons dades de l'IDESCAT, l'any 2000 la despesa mitjana anual per persona va ser de 7.303 euros (que tampoc és una fortuna), i el 34% anava destinada a despeses d'habitatge. El 17,5% es dedicava a l'alimentació, i el 10,5% al transport: productes de luxe, vaja. Tampoc la població tenia la sensació de nedar en l'abundància: el quart trimestre de l'any 2000, el 81,9% de les llars afirmaven que el moment era “inadequat o poc adequat” per realitzar compres importants. I la percepció era certa. L'any 2004, per exemple, un 36,8% de les famílies no va poder fer ni una setmana de vacances, i el 33,8% es declarava incapaç de fer front a una despesa imprevista de qualsevol mena. De fet, el 2,7% de les llars no podia assumir una cosa tan simple com menjar carn, peix o pollastre un cop cada dos dies. Sembla un percentatge anecdòtic, però són 64.900 famílies.

Així doncs, és mentida que la majoria de catalans hagin viscut per sobre de les seves possibilitats. Sí que és veritat, però, que n'hi ha hagut alguns que han actuat fora de tota lògica, i encara no han assumit cap responsabilitat per les seves accions. Aquests catalans són una minoria, però molt nociva. És fàcil tenir-los controlats, perquè solen ocupar càrrecs rellevants, per exemple, a la banca. Segons un informe de CCOO, entre 2004 i 2010 els salaris de les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries espanyoles van créixer un 48% de mitjana. El consell directiu i l'alta administració de Catalunya Caixa, per citar un exemple nostrat, va incrementar-se el sou en un 93%. Això passava mentre l'Estat injectava al sector bancari 21.392 milions d'euros públics per sanejar-ne els comptes. Està clar, doncs, que aquesta gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats. Sobretot, de les possibilitats que tenen de no acabar, més d'hora o més tard, rere les reixes d'una presó.