Així acabava Montserrat Roig un article publicat a Mundo Diario el dia 16 d'octubre de 1977, quan encara el nom del president Companys regirava de la cadira i de la tomba a tots els que havien confraternitzat amb el franquisme, i eren molts més dels que voldríem i dels que ho reconeixen.

Lluís Companys va ser un home polifacètic que li va tocar presidir la Generalitat de Catalunya en temps molt convulsos, i és difícil parlar de la seva obra de govern perquè dels cinc anys que va ser president, un i mig va estar empresonat i quasi tres van ser de guerra.

Sabem que l'any 1934, després de la mort de Macià, va fer tot el possible perquè s'aprovés la llei de contractes de conreu, que els conservadors de la Lliga van aconseguir que les Corts de majoria "radical-cedista" la portessin al Tribunal de Garanties Constitucionals, que anul·laria alguns dels seus articles més sensibles.

Tot i això, sabem que ell personalment va encarregar a un grup de persones que aconseguissin un acord acceptable via desplegament de la llei, cosa que va aconseguir just abans dels Fets d'Octubre, per tant, que el seu tarannà en un tema que coneixia bé, perquè havia defensat molts rabassaires en la seva etapa d'advocat, era trobar solucions dialogades.

Els Fets d'Octubre succeïren en el marc d'una vaga general convocada a tota Espanya, convocatòria en la que el Partit Socialista Obrer Espanyol va tenir un paper molt destacat, doncs la incorporació de ministres cedistes anava acompanyada de l'anunci de derogació de les lleis més avançades socialment que s'havien aprovat en període republicà: condicions laborals, reforma agrària, competències descentralitzades per a Catalunya i Euskadi...

Mai es parla d'Astúries, on van morir més de 2000 miners en una vaga reprimida per l'exèrcit encapçalat per un general que es faria famós uns anys després, Francisco Franco. A Catalunya, la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola, va suposar l'empresonament i judici del Govern de la Generalitat i d'uns cent trenta alcaldes i nombrosos regidors.

Els Fets d'Octubre de 1934 s'ha d'emmarcar en la vaga general revolucionària que seria molt llarga d'explicar. El cas és que els càrrecs públics no van oferir resistència a la detenció van ser jutjats i van complir la condemna dictada... Concretament, Lluís Companys ho va fer al penal del Puerto de Santa Maria.

Amb la victòria del front d'esquerres, van ser amnistiats i el tribunal de Garanties Constitucionals va autoritzar que continuessin les sessions del Parlament escollit l'any 1932 i que Lluís Companys recuperés la condició de President el febrer de 1936, cinc mesos abans que comencés la terrible guerra que va provocar l'aixecament contra l'ordre constitucional d'una part important de l'exèrcit.

En retornar a la seva tasca de President, Lluís Companys, en sessió solemne al Parlament va proclamar: "Senyors diputats, el Govern i cadascú de nosaltres hem d'aportar tots aquells valors i ressorts que recollim i exaltem del poble català, per servir-lo, inesgotables i generosos; vibrants d'emoció i d'energia, assegurant la pau i el benestar. Hem de fer-ho enllaçats amb els altres pobles d'Espanya. La República espanyola és la suma de virtuts i heroismes de la consciència hispana. Som amants de Catalunya i fidels intèrprets i executors de la lletra i l'esperit de la Constitució".

Jutjar l'obra d'un governant en temps de guerra és d'allò més difícil, però és evident que totes les forces democràtiques van fer el possible perquè la revolta militar no triomfés i s'instaurés el feixisme i Companys es va mantenir ferm en la defensa dels governs legítims. L'ajuda d'alemanys i italians als revoltats i l'acció exterminadora dels seguidors de Franco va vèncer aquella resistència i va acabar amb aquella República que tantes esperances havia canalitzat.

Les institucions espanyoles encara no han trobat les paraules ni el moment de condemnar l'abominable règim feixista que va estendre la seva acció repressiva a tots els indrets del territori espanyol i va intentar anorrear qualsevol signe públic de l'expressió nacional catalana, començant per la nostra llengua.

Una de les accions del feixisme imposat per les armes que encara clama reparació és la detenció en territori francès, pels servis més sagnats del nazisme alemany, l'entrega als militars colpistes, la farsa de judici i l'afusellament del president escollit pel procediment democràtic de tots els catalans, Lluís Companys.

"La teva mort ens ha fet més com a poble que no pas tots els llibres que ens ho expliquen" escrivia l'admirada Montserrat Roig en l'article que els menciono.

El debat polític sembla haver-se enfilat damunt una bèstia desbocada que s'alimenta d'improperis i despropòsits, i lluny d'aprendre de la història he escoltat amb esglai com la ignorància i la mala fe alimenta la catalanofòbia dels portaveus del PP en uns moments greus que reclamen serenitat. Com els descendents de qui no van voler signar el pacte constitucional per considerar-lo separatista i marxista, ara volem imposar-nos una determinada versió dels fets on Catalunya no apareix mai com modernitzadora i democratitzadora sinó com l'única responsable dels problemes d'una concepció d'Espanya que només existeix en els cervells de visió reduccionista.

A quin president Companys es referia Pablo Casado, diputat i responsable de comunicació del PP quan en la seva referència volia fer paral·lelismes amb la situació actual: al que arribava a pactes per evitar problemes amb la sentència del tribunal de Garanties Constitucionals, al que acceptava ser condemnat i demanava al poble que no s'insurreccionés, al que reclamava ser fidels intèrprets de la lletra i l'esperit de la constitució o al que defensava les institucions democràtiques del feixisme encarnat per uns militars que havien subvertit l'ordre constitucional.

Les paraules de Pablo Casado i el seu menyspreu cap a la figura del President assassinat es mereix una resposta contundent de tots els que pretenguin el respecte a les seves conviccions democràtiques. No es poden usar figures que, per desgràcia, la història els ha reservat un lloc en la grandesa dels homes per haver estat víctimes de la barbàrie i haver esdevingut un símbol.

Ara bé, els que ja fa molts anys acompanyàvem als nostres avantpassats en el difícil camí a la cerca d'un racó del cementiri ple de les restes mortals d'homes i dones executades pel règim militar del general Franco, molt abans que les columnes dissenyades per la Bet Galí intentessin recordar-ne els noms de la gran fossa de l'antiga pedrera, no hem acceptat mai l'ordre i la legalitat en què els tribunals militars van sostenir les condemnes dels judicis sumaríssims i les hem considerat, sempre, il·legítimes per haver-les dictat un govern que s'havia imposat per les armes. No podem acceptar, tampoc, cap paral·lelisme amb la situació actual; un paral·lelisme que han fet alguns representants de les institucions catalanes.

Potser algunes lleis no ens agraden, potser la seva aplicació i la seva interpretació actual està pervertida, potser l'Estat ha convertit el que havia de ser un instrument de protecció en una cuirassa que no s'adiu amb els temps que reclamen aprofundiments de participació del poble, però són lleis que emanen de parlaments democràticament escollits, els que les elaboren i les aproven han estat escollits per sufragi universal.

Perquè en les democràcies de veritat, els governs són governs de lleis i no d'homes. Quan es converteixen en governs d'homes concrets és perquè alguna cosa greu ha passat.