Sí, “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Vet aquí la frase d’una cançó raimoniana que em va venir al cap la nit del 9-N, de retorn a casa, recordant les emocions de la jornada. No sóc original, ja ho sé. Aquests dies, molta gent ha fet al·lusions semblants. Recordo algú, per exemple, fent esment per televisió del “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà” d’en Lluís Llach, i segur que trobaríem molt més fragments musicals que hi encaixarien. L’èpica d’una jornada com la que vàrem viure fa un parell de diumenges dóna per a això i molt més.

Però les cançons també donen per a això i molt més. Per pensar en els seus autors, per exemple. Ja sabem que Raimon no és independentista, però la seva postura -“no ho tinc clar”- sí que és un reflex exacte de tanta i tanta gent que abans brandava un no rotund, i que ara dubta. Feina nostra, ajudar-los a decidir-se. Raimon no és independentista, però sí que és demòcrata. I antifranquista. Perquè avui, enfront de tants franquistes reviscolats, cal seguir essent encara antifranquista. L’any 2006, en ple govern del PSOE, el de Xàtiva deia coses com ara aquesta: “S'ha de trencar, ja s'entén que la ruptura no es fes just després de la mort de Franco, però avui sí que s'hauria de trencar. Contràriament, es continua en el mateix Estat que hi havia a la dictadura”. I això em fa pensar en com es deuen sentir els vells lluitadors antifranquistes veient que el seu esforç va servir per acabar formalment amb la dictadura, sí, però no per arribar, ni de bon tros, a la nova societat que havien somniat. Què deuen pensar, ara, en posar els vells discos d’en Raimon i adonar-se que aquells himnes han estat traïts o, com a mínim, no han reeixit plenament?

No m’agradaria que em passés el mateix. Encara que jovenet, jo també anava als concerts de la Nova Cançó. També entonava aquells himnes, que per a molts de nosaltres no s’aturaven en la lluita contra la dictadura. “De ben lluny, de ben lluny arribaven totes les esperances, i semblaven noves, acabades d’estrenar”, segueix la cançó de Raimon. És evident que el 9-N es varen aplegar moltes esperances. Recuperades, gairebé noves de trinca, perquè molta gent que aquell diumenge va plorar d’emoció en posar la papereta a l’urna, no fa tants anys que les havia abandonat del tot. No fa tants anys que havia renunciat a la idea de la independència. I ara, la tenen a tocar.

Seria enormement frustrant que passés amb l’alliberament nacional el mateix que ha passat amb l’alliberament social. Que ens quedéssim a mig camí mentre ens feien creure que havíem creuat la meta. “No és això, companys, no és això”, que diu en Llach. Ara tenim l’ocasió d’assolir l’alliberament complet, el social i el nacional, les dues cares d’una mateixa lluita, i no ens podem equivocar.

A risc de ser titllat de demagog, permeteu-me acabar amb una pregunta: arribat el cas, qui tindria el valor de plantar-se davant de l’avi de 94 anys que fa dos diumenges va anar a votar abans d’enterrar la seva dona, i que ho va fer “en memòria d’ella”, per dir-li que sí, que el 9-N va ser un èxit, que el procés va endavant, i que ara ja estem en condicions d’obrir converses amb l’Estat per aconseguir... un referèndum legal i definitiu? Jo no podria, francament. Evidentment que n’hi haurà d’haver un, de referèndum legal. Aquell en què es preguntarà a la ciutadania catalana si ratifica o no la proclamació d’independència que haurà dut a terme el Parlament de Catalunya. Entretant, però, cal anar per feina. Cal evitar defraudar un cop més els anhels de la majoria.

”Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Ara toca fer que aquelles “unes quantes hores” esdevinguin definitives. Ens ho mereixem. I Raimon ens hi acompanyarà, n’estic segur.