Diuen que passa a mesura que et fas gran i se't redueixen les hipoteques: els fills per alimentar, les factures per pagar. També pot passar després d'una patacada d'aquelles en què una mica més i no et reconeixes ni tu. El cas és que, tard o d'hora, passa. I quan passa, és fantàstic.

El que passa és que perds la por. Que et reconcilies del tot amb la persona que ets. Que surts al carrer i el trepitges amb ganes. Que et sents en pau amb el món. Que deixa d'importar-te què diuen aquells que no t'importen. Que aprens a distingir la gent en qui val la pena confiar. Que tastes la llibertat i la tranquil·litat de representar-te només a tu mateix. Que trobes la veritat abans i tot de buscar-la. Que, en lloc d'intentar convèncer els altres que ets algú interessant, penses que ells s'ho perden, si no ho saben veure. Que dius el que penses sense filtres ni manies. Que canvies d'estratègia: si no pots vèncer l'enemic, el que segur que no faràs és unir-t'hi. Has entès que és inútil i contraproduent intentar que els qui et menyspreen t'acabin estimant: ni tu te'n sortiràs, ni ells s'ho mereixen.

L'autopista que porta al clic mental alliberador té uns peatges criminals. Per perdre la por n'has d'haver passat molta. T'has d'haver deixat acomplexar. Has d'haver acotat el cap. Has d'haver pensat que potser els altres eren millors que tu. Has d'haver tingut una autoestima amb problemes d'autoestima. I has d'haver tret forces de qui sap on per acabar concloent que, què caram, tu no estàs pas tan malament. Els qui es veuen amb cor de donar lliçons no sempre tenen prou autoritat moral per impartir-les. I deixar-se alliçonar per segons qui és un mal negoci.  

Sí, suposo que tot això és aplicable a aquest país nostre, que finalment ha fet un gest de dignitat i s'ha desacomplexat. Però confesso que he escrit aquest article en clau personal. Que tingueu un bon Sant Jordi.