L’escriptor Joan Carreras ha publicat recentment una nova novel·la titulada Tornar a casa. Un viatge estrany, ple de trampes i meravelles. Un viatge iniciàtic en sentit invers ha escrit Bernat Puigtobella. T’agradarà (com a metgessa, també), va dir-me Joan Carreras quan ho vam comentar arran de la seva aparició als aparadors de les llibreries. El vaig comprar amb recança, no pas per l’autor, que m’agrada molt com escriu, sinó per la temàtica.
 
Fa catorze mesos que acumulem de massa morts, de molta pena acumulada, de males notícies... i no volia que els pocs minuts que dedico a llegir escrits diferents de les revistes especialitzades on trobem les publicacions d’arreu del món sobre aquesta malaltia nova que sembla que faci dècades que estigui entre nosaltres. Tenia por que sumés tristesa a la tristesa, pena a la pena. El llegeixo amb compte-gotes i m’ajuda. Un lloc tan perdut que en pugui dir casa.
 
Als pacients que hem vist morir per la malaltia que ha provocat una pandèmia i ens ha despullat com humanitat, cal sumar-hi familiars i amics que han mort de la maleïda Covid o d’altres malalties en aquest període que he viscut com un talp.
 
Fan mal les vides amigues que no he pogut acomiadar. Quan parlen de la salut mental del personal sanitari haurien d’entendre que no es tracta de fer la feina que fem amb tristesa, que hi ha molta tristesa; es tracta, també de la vida que no hi ha quan sortim dels centres hospitalaris on treballem, de la necessitat de buscar la vida en cada espectacle de la natura, en cada bri de primavera d’una menuda flor d’una herba que creix en una escletxa.
 
Encara no he pogut anar a la punta de la Boquera, al far, a la Vila Vella, a Cadiretes o a mullar-me els peus a la badia d’aquest poble-refugi que és Tossa de Mar.
 
Una dona entusiasta, lectora i professora de literatura, era la millor representant d’una visió moderna d’un indret a la Costa Brava on per explicar-ne la dimensió has d’estar disposat a explicar-ne la història. Des dels ibers indigets a la Turissa romana, a la Tossa medieval construïda i reconstruïda, el castell substituït pel far i la sensibilitat necessària per saber que les restes de l’església de Sant Vicenç, destruïda per les tropes napoleòniques ha de tenir funcions públiques, col·lectives i curoses alhora, a la Tossa marinera, de pescadors descalços que va captivar la modernitat europea.
 
Per això les converses amb la Pilar Mundet eren amb olor de mar i  d’aquella energia necessària per a veure i fer realitat el potencial de cada indret, de cada racó que coneixia pam a pam.
 
Quan parlem de sensibilitat i bon gust, de trobar la manera de preservar els edificis que ens relaten la nostra pròpia història, sembla que parlem d’adjectius que debiliten. Serveixin les meves paraules per deixar constància que preservar patrimoni natural i arquitectònic requereix fermesa, i en zones on cada pam quadrat vora la mar és un tresor que requereix lluita ferotge per a la seva protecció, cal que el poble estigui representat per valents i sensibles, qualitats compatibles.
 
Tossa ha patit i pateix encara l’acció de les generacions extractives que només pensen en el guany desmesurat, fàcil i immediat. Per això serveix ser representant electe i per això el període de la Pilar Mundet serà recordat com la dona que no claudicava. Ha marxat sense avisar-nos, sense voler distreure’ns del que fèiem i les morts no anunciades dels amics sobten i es claven com una daga imaginaria que els altres no veuen.
 
Tots els mars que acaronen la costa catalana són el mateix mar, però a Tossa la mar respira calma com si fossin convocats Raimon i Espriu, Pere Quart i Joan Basté, Josep Pla i Rafel Benet, Georges Bataille i Dora Maar, Otto Lloyd i Olga Scharof, André Salmon i Oskar Zûgel, Francis Picabia i Stanley William Hayter, Archie i Nancy Jonhstone, Marc Chagall i Jean Metzinger, Elisabeth Bishop i André Masson.
 
Si arribeu a Tossa i us envaeix una sensació per la qual no trobeu paraules, és el pòsit que la natura i la cultura ens han llegat i ara fan el camí de tornada a casa de Joan carreres amb la meva amiga, la que sabia veure el fil conductor de més de tres mil anys d’història i tenia al cap un gaudi modern que donés rellevància al passat i al paisatge de roques agrestes que defineixen el lloc on ara descansa i on des d'aquí li envio la meva admiració i reconeixement.