Els socialistes sempre havien estat el nostre principal adversari polític. A la Catalunya de la restauració autonòmica ben aviat es varen configurar dues grans forces polítiques: CiU i el PSC. A l'entorn de Convergència, Jordi Pujol, va atreure els democristians de Coll Alentorn, els liberals de Trias Fargas i molts nacionalistes procedents de diverses famílies ideològiques, amb voluntat de constituir-se en el pal de paller de la construcció nacional.

El socialisme, per la seva banda, es va saber aplegar a l'entorn d'un fenomenal projecte social i nacional, integrant les sensibilitats procedents del catalanisme de centre esquerra amb la poc estructurada federació catalana del PSOE, amb no gaires líders però amb un gran potencial de penetració en els entorns sindicals vinculats a la UGT i en els barris de moltes ciutats on havien anat a viure els centenars de milers d'immigrants espanyols. Des d'un principi el seu catalanisme va ser clar i inequívoc. El PSC va esdevenir majoritari a molts ajuntaments i fins el 2011 va guanyar totes les eleccions generals a Catalunya. La seva gran assignatura pendent, el govern de la Generalitat, no l'assoliria fins ben entrat el nou segle, gràcies a l'habilitat de Pasqual Maragall que va poder ser president, mercès al decisiu vot d'una ERC que va apostar per l'eix d'esquerres en lloc de l'eix nacional. Amb la indigne defenestració de Maragall i la constitució d'un segon tripartit, va començar el declivi del socialisme català i del catalanisme del partit dels socialistes.

Ara, aquesta tendència s'ha accentuat del tot d'ençà de l'arribada de Pere Navarro a la cúpula del partit. Davallades electorals fins a nivells que ningú no podia imaginar fa pocs anys, desercions de personatges destacats, amenaces d'expulsió pels qui no subscriuen les tesis de la direcció... Tot plegat constitueix el símptoma d'un final d'etapa per aquell projecte emblemàtic de Joan Raventós. Però el pitjor és l'horitzó que es va albirant: un nou tripartit teledirigit des de la FAES i conformat pel que resta del PSC, el PPC i Ciutadans. Com els anteriors tripartits, formats no pas per a construir, sinó dissenyats per jugar a la contra. El 2003 i el 2007 l'únic objectiu era treure del poder a CiU, ara és evitar que els catalans exercim el dret a decidir.

Pere Navarro, expliquen els seus intèrprets, té una estratègia. Es tracta d'esperar un hipotètic fracàs del procés de transició nacional, i presentar-se aleshores com el partit que pot recollir les engrunes d'un país trinxat per les aspiracions sobiranistes. Lleig, molt lleig. I del tot contrari a la tradició del catalanisme polític, que en les seves diverses expressions, sempre ha tingut un caràcter constructiu. Perquè ens entenguem, ni ha practicat allò de l' “l'acoso y derribo”, el gran invent de l'Alfonso Guerra, ni la política de terra cremada del PP d'un Aznar que, des de la FAES, inspira ara el retorn de la dreta espanyola cap a l'autoritarisme neocentralista.

El caire constructiu del catalanisme, tant en la seva vessant cívica com política, ha estat una constant històrica. Prat de la Riba, Francesc Macià i Pujol, però tambè Maragall, l'havien formulat cadascun a la seva manera, però amb la irrenunciable positivitat de sempre. 
Ara, la nostra societat civil, que a més de lluitar amb fermesa contra els estralls socials de la crisi, accentuats per l'ofec econòmic del govern Rajoy, protagonitza una de les mobilitzacions més radicalment democràtiques i cíviques que s'han produït darrerament a l'Europa occidental, és l'objectiu de les salves del capitost socialista, dedicat aquests dies en cos i ànima, com l'Alícia Sánchez Camacho i l'Albert Rivera, a boicotejar la Via Catalana.

Estic convençut que Pere Navarro no se'n sortirà i que milers de socialistes, més catalanistes que mai, cridaran des d'Alcanar fins a La Jonquera, “volem votar!”. Tant de bo, el dia 12, el socialisme català recuperi aquells valors fundacionals del PSC i puguem continuar considerant-lo el gran adversari polític i, a la vegada, un bon aliat de cara la plenitud nacional de Catalunya.