S’han omplert unes quantes pàgines, les darreres setmanes, a la premsa madrilenya, al voltant de la recent tendència de les grans figures del pop i el rock d’escollir Barcelona com a única parada estatal de les seves gires. De vegades, per oferir no un concert, sinó dos, com Madonna, cosa que encara fa més mal. O quatre, com U2. Al 2015, aquest va ser el cas, també, de Katy Perry, Ariana Grande, Björk... I el 2016 es repetirà la història, ara per ara, amb Adele, Coldplay i Queen + Adam Lambert (no així amb Muse, a qui es veurà només a Madrid). Crec que el sentiment de molts dels nostres veïns de terres ibèriques es resumeix en un tuit que va reproduir El País en un reportatge que tractava sobre aquesta qüestió, i que deia així: “¿Alguien me puede explicar por qué coño los artistas como Madonna actúan en Barcelona (dos veces) y no en Madrid?”.

Li ho explicarem, doncs. Per començar, tinguem present que, des de fa uns anys, el mercat estatal s’ha fet més petit. Al tombant de segle, Espanya va arribar a superar Itàlia en venda de discos, mentre que ara, en termes d’indústria de música enregistrada, es troba darrere seu i, també, d’Holanda i Suècia. Donat que un dels arguments de les gires és animar la venda de discos, físics o digitals, tot apunta a que l’estat espanyol ha perdut una mica d’interès. Una mica, no tot: en té prou perquè les estrelles del pop accedeixin a fer-hi una escala. I ciutats com París, Marsella, Zuric o Milà, habituals dels ‘tours’ europeus, són més a prop de Barcelona que de Madrid, per la qual cosa, si cal escollir, encara que la capital d’Espanya disposi d’un xic més de públic potencial, la tria, considerant quilometràtges i despeses, es decanta a favor del cap i casal.

Afegim-hi que el Palau Sant Jordi té un aforament més gran que el Barclaycard Center (que és com es diu ara l’antic Palacio de los Deportes), dues mil places més, o dues mil cinc-centes, per entendre l’elecció. Això, amb artistes de venda assegurada, es veu amb claredat: dues nits de Madonna poden equivaldre a 32.000 o 33.000 persones a Barcelona en front de 28.000 o 29.000 a Madrid. Una diferència on hi ha, de vegades, el llindar de la rendibilitat. També podríem parlar de l’atractiu turístic natural de Barcelona. És un territori una mica vidriós, encara que alguns promotors ho destaquen com un altre factor determinant.

Total, que el vent és favorable a Barcelona com a capital pop, cosa que ens recorda èpoques en què ciutadans d’altres indrets peninsulars venien a veure els Rolling Stones, Bruce Springsteen o Patti Smith, artistes que van oferir aquí els seus debuts estatals. Després, l'enlairament del mercat espanyol, i de Madrid com a urbs global, van tendir a igualar les coses. Per tant, sembla que brillem més quan al conjunt de l’Estat li van malament les coses. Sona poètic, oi? Tot i que no podem dir pas que això passi per una carambola, potser sí que té un caràcter conjuntural. Basar l’èxit d’una ciutat, d'un país, en la posició geogràfica, com fer-ho en el clima o en els recursos naturals, o confiar en què un revés deixi temporalment desvalguts els nostres veïns, no sembla el comportament més sòlid del món. Però, bé, guanyar no sol ser mai un accident: has de ser allà, a tocar del cim, per trobar-te en disposició d'accedir-hi. Així que, mentre duri, que continuï l’espectacle.