S’ha produït aquests dies la segona “cimera” catalana per al pacte fiscal. Em fa somriure la pretensiosa utilització d’una paraula que sols s’aplica a les reunions institucionalitzades dels estats, però també entenc que així es fa més soroll entorn aquestes xerrades d’uns quants polítics que, al toc de trompeta de CiU, pretenen evitar a la vegada dues coses no sempre compatibles: quedar-se fora de la foto que la formació governant ha aconseguit col·locar en el centre de l’agenda política catalana i enfrontar-se al seu propi electorat en un tema que, com el de la reforma estatutària, té arestes perillosíssimes per a la major part dels participants en la sardana.

Han guixat uns quants fulls, han disgregat conceptes i han dividit esperances fins al punt que cada tros de la proposta arribi a la dimensió del bosó de Higgs i quasi bé tots puguin afegir-se a una part del tot. La qüestió és palesar que tothom està d’acord en millorar el sistema de finançament de Catalunya. Un front comú, que és el que diuen que demana la ciutadania en una qüestió que ha esdevingut capital en moments de crisi, un front comú liderat pel Govern, que de nou vol anar a Madrid a veure si aquest cop sí li fan cas, sí compleixen la paraula donada, sí hi ha entesa sobre l’abast de l’autonomia política en un estat compost i les diferències en la voluntat política de cada territori.

Es diu que aquest camí és part del full de ruta de CiU cap a la independència; si és així, molt li deu l’equip del president, tanmateix, a aquell Pasqual Maragall que ens embarcà en el viatge estatutari i que va deixar la seva sagnant esquena en la miserable travessia realitzada per un Estatut condemnat a mort des dels inicis: fruit d’aquell trànsit culminat per un patètic Tribunal Constitucional, i amb més o menys raó (això ara ja no compta), molta gent es va manifestar indignada un 10 de juliol de 2010, i a partir d’aleshores començà a sumar-se al moviment per la independència, tal i com ha anat reflectint el CEO. Les consultes municipals sobre un eventual referèndum entorn al tema també hi van fer molt. Ja he dit que no crec que, davant la pregunta suprema, el 51% de la gent consultada digués “sí” ara per ara, però és ben cert que ho pensa molta més que fa dos anys, que la tendència és a l’alça i que en forma part un espectre social cada cop més ample i plural.

Si el full de ruta passa per allargar el calvari, anar a cercar decepcions allà on altra cosa no saben, no poden i no volen donar; si el que pretenen és conquerir una més consistent majoria social que els doni suport en el moment culminant, han de saber que juguen amb foc; molta gent pot creure que es tracta d’un altre subterfugi per no encetar una regeneració política de fons i continuar la seva vida d’instal·lats en el sistema. De fet, el dia de la “cimera”, a la porta del Palau de la Generalitat els van escridassar a tots igualment Són tots iguals? De ben segur que no, però repetiré mil cops, no són temps de matisos, s’albiren drames humans de conseqüències imprevisibles, i no es pot demanar a altres governants la gosadia de preveure els temps si qui ho demana no és capaç de tenir-la d’una vegada per totes. Ah! I sobre totes les coses, espero que tinguin prevista l’arquitectura del dia després. O no?