La presentació de la llei de transitorietat i fundacional de la república catalana que es va fer el dilluns al Parlament de Catalunya ha generat, potser no sorprenentment, unes expectatives mediàtiques lleugerament per sota del que estem acostumats en els darrers temps. Tot i ser portada aquest dimarts de les principals capçaleres de l’Estat –els uns demonitzant-la, els altres alabant-la– el cert és que la llei presentada és més pròxima a un compendi tècnic i jurídic que habiliti, arribat el cas, una transició nacional, que no pas una proposta política. La novetat, doncs, de la llei de transitorietat és que, lluny del que havien filtrat intencionadament certs mitjans un temps enrere, la llei no aporta sorpreses i deixa per a la següent fase la concreció política del tipus de país que es vol fer.

Sens dubte, el setge jurídic i les amenaces de suspensió de l'autonomia per part del govern espanyol han jugat un paper clau en el fet que la llei presentada no vagi gaire més enllà dels aspectes tècnics. Aquesta, però, ha estat la dinàmica habitual del procés, que ha vist com el desitjat i necessari debat polític quedava massa sovint amagat darrere d'unes lleis que no l'han volgut permetre i d'uns jutges fidels que s'han mostrat molt efectius en la seva aplicació.

De fet, en condicions normals –tal i com va ser en el cas d’Escòcia el 2014 o del Quebec en els referèndums del 1980 i el 1995–, el debat sobre el model de país (o de comunitat autònoma) que vol cadascun dels dos 'bàndols' hauria permès esclarir quin és el projecte de cadascun d’ells i, en darrer terme, esvair els dubtes dels encara indecisos. Desafortunadament, a aquestes alçades de la pel·lícula només coneixem quin és el projecte polític de (bona part de) l'independentisme, que s'ha esforçat en els darrers anys en presentar un projecte de país que hauria de permetre portar Catalunya cap a un model d'estat del benestar més avançat i modern.

Per contra, dels escèptics o contraris a la independència n'hem sentit parlar molt sobre legalitat i compliment de les lleis –sense anar més lluny, ahir Albiol tornava a defensar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, el PSOE donava tot el seu suport al govern del PP, i el mateix Coscubiela deia que els que votessin l'1-O podien ser còmplices d'una DUI–, però molt menys de propostes polítiques. Quin model volen per a Catalunya i per a Espanya? Com superaran els esculls legals que planteja la pròpia Constitució? Amb quin suport comptaran? De moment, propostes que havien de servir suposadament per solucionar el conflicte català, com ara la descafeïnada Declaració de Granada, no van trobar acord ni dins de les pròpies files del PSOE, que aquesta setmana s'ha afanyat a explicar que tornarà a posar sobre la taula una nova "aposta pel diàleg" que serà "perfectament compatible amb la defensa de la legalitat".

L’1-O votarem i, presumiblement, el Parlament aplicarà amb totes les conseqüències el resultat obtingut. Sigui com sigui, i dins del marc legal que s'hi apliqui, el debat sobre el model de país que volem és urgent. I, sobretot, és urgent conèixer l'opinió de tots els actors i, en especial, d'aquells que a hores d’ara estan més preocupats pel compliment estricte de la legalitat que per explicar-nos (o saber) què voldrem ser quan siguem grans.