Només han passat deu dies, però sembla que faci una eternitat. Així van les coses en aquest temps. Amb tot, encara no m’he pogut treure de sobre el mal regust que m’ha deixat la visita del Papa. I no per ell, que em sembla un home intel·ligent i un professional competent, per molt que no en sigui seguidor espiritual.
Potser és bo que comenci per dir que no soc catòlic, ni pertanyo a cap altra religió. M’incloc entre els que pensen que les creences personals sobre el misteri de l’existència és millor guardar-les en la més estricta intimitat i no ubicar-les en el terreny sempre relliscós de les estructures de poder organitzades. I les esglésies, en aquest sentit, no són gaire diferents de les estructures partidàries i altres de semblants.
En tot cas, els fervors públics, com més massius són, més angúnia em fan. De fet, abans que cap altra cosa, hi he vist una religiositat una mica impúdica, que expressa una notable immaduresa sobre l’estat actual de la condició humana. Em pregunto quants milers de persones s’han sentit felices per la síndrome TikTok (tenir una instantània i divulgar-la) més que no pas per qualsevol engruna de renovació de l’esperit.
En fi, fins aquí res més a dir. Si la religiositat oficial es vol comportar a la manera de les estrelles del firmament musical, res a dir. El que em resulta menys tolerable és que l’espai públic, l’administració pública i fins i tot els mitjans de comunicació públics —i no cal dir els privats— converteixin la visita d’un Papa en una manifestació suprema d’ideologia d’estat, consentida i aplaudida per uns nivells d’hipocresia política tan escassament misericordiosos. En un extrem, el Papa. Costa d’acceptar que la seva prèdica moral continuï afrontant l’espinosa qüestió dels abusos amb la boca petita i en l’obscuritat. En l’altre extrem, la política espanyola. Polítics de tots els colors incapaços de civilitzar l’ànsia de poder, mitigar la corrupció i configurar un veritable règim democràtic aplaudint-lo alhora.
Els progressistes amb desmesurat entusiasme, tot i les referències a l’avortament i a l’eutanàsia. Els conservadors aclamant apassionadament les crítiques al populisme de guerres, armamentisme, injustícia social i instrumentalització de la immigració que practiquen diàriament. La política espanyola cavalca muntada sobre el cinisme. Vol dir fent a diari el contrari del que es predica. El mateix tipus de política que lidera impunement el govern Trump, líder suprem del cinisme polític. I, malauradament, la política catalana actua en la mateixa direcció. Algú ha percebut algun missatge específic dels catalans al cap de l’estat vaticà?
En tot cas, el Papa ha passat per Catalunya i la força icònica que atresora no ha servit per fer avançar ni un gram la catalanitat. El món sap el que ja sabia: que hi ha una ciutat anomenada Barcelona on hi ha una església que té una torre més alta que cap altra. Està al corrent de que en aquesta ciutat les inauguracions es fan amb cert gust. I sap que més gent ha decidit posar-la en la seva agenda turística. Però què més coneix?
No estic segur que sàpiga prou bé que la ciutat és la capital d’un país anomenat Catalunya, on els problemes socials creixen a un ritme vertiginós perquè està sotmesa a una política cínica fecunda per a uns, però molt regressiva per a la majoria, en la qual la llengua, la cultura i el model de benestar estan sent permanentment trepitjats. Encara ara no he paït l’obsessiva insistència del cardenal de Barcelona a batejar Gaudí com a Antonio. Encara ara no he paït que pràcticament tots els intervinents catalans practiquessin el lamentable bilingüisme d’un paràgraf en cada llengua. És la política de l’espanyolisme: convertir Catalunya en un país castellanitzat. Del bilingüisme formal el català no en sortirà ben parat.
Encara ara no he digerit que durant la visita papal la catalanitat, literalment esborrada per decisió del govern espanyol i de la Conferència Episcopal Espanyola, no hagi tingut en les autoritats autonòmiques i la pròpia societat civil catalana altra resposta que una mena de posta en mode stand-by. És a dir, a l’espera. A l’espera de què? Suposo que a l’espera que els cantaires organitzessin alguna protesta que posés en relleu l’estat d’incomoditat de la societat catalana.
Una vegada més, Catalunya ha pretès expressar-se per l’activisme d’una petita part de la seva societat civil, però no pels seus representants polítics. He trobat a faltar al nostre Parlament o almenys per part dels partits sobiranistes una intervenció a priori i una valoració crítica després sobre com s’han tractat els símbols de la catalanitat al llarg de tota la visita. Deixar en mans de la societat de cantaires la reivindicació del país em sembla un símptoma eloqüent de l’estat de la política catalana. En fi, la policia estatal no va tenir cap dificultat a gairebé carregar-se la festa per evitar que s’escoltés l’himne nacional de Catalunya. El sobiranisme català ha posat en relleu, una vegada més, que juga millor en la divisió de l’activisme que no pas en les polítiques de contraestat espanyol.
Sembla que la nostra migrada autoestima col·lectiva s’ha conformat a repetir que aquí es fan les coses millor que allà. Allà és Madrid. Certament, a Madrid les coses s’inflen protegides per un sistema comunicacional que forma part del problema i per una disposició a gastar la fiscalitat de tots per continuar enlairant la capital mundial de tot: incloent-hi el nombre de creients, la fixació del Papa per l’equip de futbol de l’espanyolitat o el costós circuit de Fórmula 1 que intenta aconseguir la minimització de la història d’aquest esport a Catalunya.
Doncs sí, la cerimònia de la Sagrada Família va ser correcta i efectista. Vist el que va passar entre bambolines amb els cantaires, un gran èxit; molt ben resolta pels professionals que la produïen. L’enhorabona. Tot i això, penso que estem caient en la sobrevaloració. He escoltat comparacions amb la inauguració dels Jocs del 92. No ens ajuda, com a col·lectivitat, banalitzar el nostre nivell d’autoexigència.
No cal aprofundir gaire per adonar-se que la visita del Papa té molt de metàfora sobre l’estat del país. Va venir a inaugurar la Sagrada Família, però ho va fer tutelat per la Conferència Episcopal Espanyola. Se li organitzen les activitats massives del cap de setmana a la capital del regne. La visita a Catalunya és a la cua. Organitzen un rebombori que als laics que ens mirem la religió amb respecte ens sembla d’una opulència desmesurada i agressiva. I, en el cas de Catalunya, més enllà dels beneficis espirituals que hagi pogut reportar als seus, la visita ha expressat l’escassa densitat política del país, l’oficialització tàcita del bilingüisme, la minimització de la catalanitat i, insisteixo, la plasmació d’una autocomplaença que no ens ajuda.
I més enllà, el que és pitjor és la confusió de rols que la visita reforça i que, d’una manera o altra, contribueix a erosionar la democràcia. El Papa de Roma és avui el polític més universal i segurament més eficaç del planeta. No és un home elegit per la ciutadania. A l’altre extrem, Bad Bunny, el gran líder polític de les inquietuds o les ganes de ser dels joves apolítics del món. No és un polític elegit per la gent. Entremig, Trump, l’home que està fent de la política l’art suprem del cinisme al servei dels guanys privats dels més poderosos. Aquest sí que és elegit per la gent contra els seus propis interessos. I fora de joc la política oficial.
Per coses com aquesta és que Donatella Di Cesare parla de la suspensió tècnica de la política i de l’erosió profunda de la democràcia que això suposa. Ràpidament oblidats els dies gloriosos del Papa a casa nostra, la política espanyola ha tornat a les coses de cada dia. Al Congrés, un partit a l’oposició, carregat de trames de corrupció posades sota la catifa per part d’un sistema judicial de part, tracta d’enfonsar el govern en exercici retraient-li trames de corrupció sorgides de sota les pedres. Tot plegat fa que l’estat de perplexitat de la ciutadania creixi dia a dia, mentre la dreta populista i fanàtica amplia el nombre d’adeptes.
Li he escoltat a l’expresident Zapatero una afirmació radical: «No us defraudaré». A mi, segur que no; ja ho va fer quan va afirmar, fa vint anys, que acceptaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Com se sap, no va complir. Per a la política la veritat és circumstancial. Ja no em pot defraudar. El Papa ha passat per Catalunya. Ha reforçat la projecció internacional d’una peculiar icona de l’arquitectura universal. No crec que la presència papal hagi significat cap avenç per a la configuració i el reconeixement d’un projecte de nació democràtica, justa i avançada, on la ciutadania real estigui al centre de les polítiques que calen.
Més aviat al contrari, en l’imaginari col·lectiu de molts catalans ha reforçat la idea que la política espanyola intenta refermar dia rere dia: que a Espanya monarquia, unitat, castellanització i religió van de la mà. Una visita papal no és mai només una visita religiosa. És un fet polític, cultural, ideològic i simbòlic de gran penetració social. Sobretot per la feblesa de la política democràtica. Sense desconèixer, i encara menys menystenir, l’empremta del cristianisme catòlic en la pròpia llengua, en l’art, en la sociabilitat popular, en l’escola, en l’associacionisme i en la mateixa resistència contra la darrera dictadura, he de dir que el respecte no exigeix reverència, i encara menys silenci. El Papa ha fet el seu paper, però malauradament la política catalana no, i la sobiranista encara menys.
Quan el sobiranisme català sabrà fer-se valdre per aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com una nació en plenitud nacional, cultural i democràtica? Fins quan permetrem que l’himne català, que es fa servir mig d’amagat arreu, no es pugui interpretar davant del màxim representant de l’Estat vaticà o de l’Església catòlica? El Papa parla sovint de dignitat humana, de la dignitat dels pobles i de la virtut de respectar la diversitat cultural. Sembla voler encapçalar una certa refundació d’un humanisme catòlic més obert i implicat socialment. Benvingut sigui. Però em costa entendre que allò que predica en general ho amagui sota la catifa de la justificació diplomàtica quan es refereix a Catalunya.
És clar que no se li pot demanar que tracti Catalunya com una nació-estat, si ni tan sols els mateixos catalans sabem imposar-ho, però sí que podem demanar-li que la tracti com allò que la majoria dels catalans defensem: una nació històrica amb cultura, llengua i símbols propis. Ni millors ni pitjors que els dels altres, però els que hem decidit que són els nostres. Seria bo, doncs, que aprofitéssim la visita del Papa per mirar-nos una estona al mirall. Som hereus d’una tradició cultural cristiana, però també som fills d’una cultura democràtica que ha impulsat la laïcitat com un valor col·lectiu perfectament compatible amb la fe religiosa de cadascú. Personalment, aspiro a una Catalunya feta per una ciutadania capaç de respectar qualsevol idea espiritual encara que no la comparteixi, però també partidària que la més gran de totes les autoritats sigui la voluntat lliure de tots els ciutadans expressada a través de mecanismes democràtics de qualitat.
Com més voltes hi dono, més convençut estic que la visita del Papa ha estat un gran espot publicitari per a la Sagrada Família i per a Barcelona. Segurament també haurà estat un gran esdeveniment espiritual per als creients —en la meva opinió, les masses enfervorides tenen poc d’espiritual, però deu ser un prejudici d’un no-creient—. Però, en tot cas, jo hi he vist sobretot una visita d’estat que ha desplegat un conjunt d’actes d’afirmació d’una idea uninacional d’Espanya més que no pas una visita pastoral. El que és segur és que, en qualsevol cas, ha estat una oportunitat no gaire ben aprofitada pel sobiranisme i per la catalanitat.
El Vaticà, sempre predisposat a pronunciar-se sobre conflictes internacionals, considera el cas català com un conflicte intern de l’Estat espanyol. I així anem. Això vol dir que, entre les coses que no fa bé el sobiranisme, n’hi ha una d’especialment important: ubicar-se amb més claredat en la geopolítica internacional.