Mai com en aquestes eleccions està tan cantat el resultat. I mai com ara sabem que l’endemà no se solucionarà res del què està pendent. Pot ser fins i tot empitjorarà. Ningú té cap vareta màgica per solucionar el gran problema que és la crisi de model econòmic i la crisi d’Europa.

Tots els partits diuen vaguetats. La dreta a Espanya esperant els espernecs del moribund PSOE de Zapatero, sense concretar cap proposta de programa i mirant de passar desapercebuts en la foto dels malalts europeus: sense dir que Espanya caurà darrera de Grècia i Itàlia. En l’horitzó només retallades i recentralització de l’Estat. Cap reforma seriosa en positiu.

El centredreta català quasi un any després de l’accés al Govern tirant merda encara sobre el tripartit, fins al punt de no només escanyar pressupostàriament àrees clau per la sortida de la crisi, sinó provocant això sí, ruptures de línies estratègiques en la definició de les quals havien participat des la oposició juntament amb tota la societat civil. Un bon esquer electoral manllevat de la tasca ingent del passat d’Esquerra Republicana: el pacte fiscal. Cap informació de quin és el pla B i de si més enllà de les retallades aquest govern és reformista i té un recanvi a l’administració catalana actual.

Socialistes sense credibilitat dient que ells no aplicaran retallades, quan són els primers que les han fet, incapaços a Espanya de fer reformes radicals i impotents a Catalunya, quan després d’haver-los posat en safata el lideratge d’un projecte postautonomista i postfederal, han fet marxa enrere seguint els dictats de la Moncloa i l’hegemonia ideològica de la FAES.

Iniciativa còmoda i facilona instal·lada en el “no passaran” que permet recollir morralles socialistes però que la major part de la gent també sap que és testimonial. Perquè ja han passat: Europa no tornarà a ser mai més el que ha estat. I Iniciativa a part de la fraseologia de la sostenibilitat, no dóna alternatives, especialment per la seva actitud antiemprenedora.

I Esquerra? Recomposant-se. Pel meu gust falta més valentia per fer propostes que s’allunyin tant de la demagògia del “no passaran”, com de les receptes de dreta: retallades lineals sense reformes.

Per tant, com deia a l’inici, el que veu l’elector al davant és un immens buit pel què fa al tema principal. Com sortir del forat econòmic i social que està tot Europa i saber amb transparència què ens pot esperar als ciutadans els propers anys.

Com que això és així i amb quinze dies de campanya no canviarà quina és l’única certesa que pot guiar el vot del ciutadà? La de prioritzar les forces que prioritzen la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya per davant de prejudicis nacionalistes espanyols. La unitat d’Espanya o la pervivència de la seva estructura unitarista no pot passar per davant dels greus problemes dels set milions d’habitants de Catalunya. O els fonamentalismes ideològics siguin ultraliberals o siguin d’esquerra conservadora no poden impedir la defensa innovadora dels interessos majoritaris de la nostra gent.

Llavors es van eliminant les opcions. Partits situats en la centralitat sociològica no especialment ortodoxos i sense dependències orgàniques ni lligams amb partits estatals.
Estem parlant de CiU i d’ERC. Última tria quina de les dues opcions està més allunyada dels lobbies i més lliure dels grups de pressió econòmics; quina té una tradició històrica que avala més que cap altra força una trajectòria de sacrifici al servei de la gent senzilla d’aquest país?

Només ens queda Esquerra. I avís als abstencionistes. Cada abstenció és un vot per la dependència, l’immobilisme o el lobbisme. Vosaltres mateixos.