Pimpinela a la Moncloa

30 d’agost de 2019
Pedro Sánchez no va ser dijous al ple monogràfic del Congrés sobre Open Arms i la situació dels refugiats que el seu govern, aquell que s'havia presentat com el més solidari i progressista d'Europa, es va negar a acollir. Sabia el que es trobaria i s'ho va estalviar. Podem i el PSOE van escenificar el seu allunyament amb tota la cruesa imaginable.

A menys d'un mes de la convocatòria automàtica d'unes noves eleccions espanyoles (el 23 de setembre venç el termini) Sánchez ha endurit al màxim la seva estratègia. Primer va sortir-se'n amb el pols intern a Susana Díaz, després amb la moció de censura contra Mariano Rajoy, també amb l'avançament electoral i ara aspira a fer-ho en l'intent d'aconseguir el suport de Pablo Iglesias per governar. Vol fer-ho amb els seus vots però amb cap ministre triat per ell.

L'estira-i-arronsa entre Podem i el PSOE serà intens aquestes setmanes i, a casa nostra, conviurà amb el debat sobre quina resposta cal donar a la sentència del Suprem i la Diada. El curs començarà carregat el dilluns. Serà com si els germans Galán, els integrants del mític duet argentí Pimpinela, s'haguessin traslladat a viure a la zona de La Moncloa per entonar cada dia allò de "vete, olvida mi nombre, mi cara, mi pega y date la vuelta". Isabel Celáa deia aquest divendres després de la reunió del consell de ministres que l'oferta de compartir govern va caducar després del trencament de juliol i, als passadissos del Congrés, s’explica també que el temps de tenir una vicepresidenta i ministres triats pels anticapitalistes ha passat.

Com a màxim, concedeixen els dirigents socialistes, Sánchez i el seu cercle podrien acabar acceptant triar ministres independents a partir de noms proposats per Iglesias. Mai dos governs en un. Mai, per tant, un govern de coalició real. Si això no és una humiliació –políticament parlant– ja m’ho explicaran.

Sánchez és inflexible perquè creu que Iglesias està en una posició de debilitat davant la repetició i perquè sap que l'establishment econòmic i mediàtic li reclama que no assegui Podem al consell de ministres. I Iglesias afirma que no vol afluixar perquè té la meitat del suport del PSOE (la seva aportació numèrica és rellevant i la vol fer valdre) i perquè sap que unes noves eleccions serien tan perilloses per Sánchez com per ell. Els plats trencats de la bronca de l’esquerra els pagarien els uns i els altres en forma de desmobilització i no sembla que aquest cop la dreta divideixi el vot –fent-lo menys eficaç– presentant-se per separat a la vintena de províncies que escullen cinc o menys escons al Congrés.

Uns i altres saben, encara que es facin l'orni, que una repetició d'eleccions no és bon negoci per ningú. Però Sánchez i Iglesias volen forçar la màquina i que sigui l'altre qui cedeixi. Com que la política catalana ha anat en els darrers anys més accelerada que l'espanyola, podrien recuperar algunes de les pàgines més cèlebres del procés, com ara el 27-O: ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras eren partidaris de la Declaració d'Independència i per això no van moure ni un dit perquè tingués algun efecte. Si de cas haurien volgut una "DUI tova" i convocar eleccions per ratificar-la i intentar ampliar la majoria independentista. Passava, però, que molta gent no ho hauria entès i la por i el tacticisme va fer que la situació se'ls escapés de les mans. Resultat: presó, exili, desorientació i un brutal trencament de confiances que ha acabat tenint un efecte paralitzant al Govern.

Els líders de l'esquerra espanyola tenen encara uns dies per posar-se d'acord i evitar que el tren descarrili, en aquest cas víctima de la supèrbia i la intransigència. És difícil, però, que recuperin un mínim de sintonia i que la legislatura sigui productiva. Pimpinela en serà la banda sonora.