Contra la demagògia, dades. Quan parlem del català, l'eloqüència de les xifres és irrefutable. Més de la meitat dels barcelonins no el fan servir com a llengua habitual. La cosa empitjora quan es tracta de la franja més jove de la població. Entre aquest col·lectiu, amb prou feines tres de cada deu l'utilitzen en el seu dia a dia.

El retrocés del català és una realitat que avalen les estadístiques i que, a més, es pot contrastar sortint al carrer. Però per completar el mapa hi ha tres percentatges rellevants que cal tenir presents. Segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics, el 94,4% dels qui viuen a Catalunya entenen el català, més del 80% el saben parlar i llegir i el 65% el saben escriure. Conclusió? Hi ha una bretxa injustificada i injustificable entre el coneixement de la llengua i l'ús que en fem. Per anivellar la balança, per reviscolar la llengua, el gran aliat és i serà la seducció.

Aquesta "Operació seducció" comença per cadascun de nosaltres. Parlant, la gent s'entén. Doncs això, no costa tant, de fet, no costa gens. Per aconseguir-ho, el primer pas és despullar la llengua de banderes, despolititzar-la. I això val pels uns i pels altres. En aquest sentit, els més menuts són el millor exemple. 

Situem-nos al barri del Poble Sec de Barcelona. La Carla, una nena de dos anys i mig, filla d'una família catalanoparlant va a una escola bressol pública del barri, on totes les professores parlen en català. Ella és l'excepció. La majoria dels seus companys a la classe dels Conills enraonen en castellà i això acaba condicionant la manera com s'expressen la resta. La Carla arriba a casa amb expressions típicament castellanes, cosa que en el seu cas concret, l'enriqueix, perquè de moment, a la família, ni pares ni avis se li adrecen normalment en castellà.

Quan la Carla i les seves tres amigues surten a jugar al parc, el grup de quatre mares que les acompanyen conversen entre elles en castellà. N'hi ha una que ve de l'Aragó i l'altra és italiana. De sobte, un dia, totes dues expliquen que s'han apuntat per treure's el nivell de català i que, si us plau, no tinguem manies. Mentrestant, les nenes xampurregen indistintament una llengua i l'altra, amanint-les amb un polsim d'italià i, de passada, amb llengua de signes, perquè l'escola on van és el centre de referència per infants sords. Llengua de signes que, dit sigui de passada, canvia en funció de cada territori. No és el mateix en català que en castellà. Perquè els sords també tenen la seva pròpia identitat.

Perquè parlar en català deixi de ser un acte de resistència en molts àmbits de la vida, cal que totes les Carles d'arreu del país trobin estímuls un cop surtin de l'aula. I això vol dir que el català ha de trobar el seu espai al carrer, al món real, però també al virtual. El retorn del Club Super 3 és una magnífica notícia en aquest aspecte. Com ho són també programes com Eufòria, pel·lícules com Alcarràs, o que un dels referents del barcelonisme com és Gerard Piqué anunciï la seva retirada amb un vídeo fet exclusivament en català, que en només una hora rep cinc milions de visualitzacions. O la milionària Rosalia. Encomana el català, dèiem fa una dècada. Doncs vinga, fil a l'agulla. I tra, tra!