Gerard Piqué no ha representat mai el català emprenyat. Ja sabeu, el català del cop de puny a la taula de la cuina, el que abandona la forquilla quan perd el Barça. El català que s’esbrava a la màquina de cafè. El català de la gasosa. Gerard Piqué és més aviat un català tipus Xavier Cugat. Talentós, llançat, irònic, encantador en el cara a cara, murri, emprenedor, de simpàtica fatxenderia. Que desarma o bé amb l’energia desbordant o bé amb el talent. I si no desarma, li és igual. Ara, Gerard Piqué s’ha cansat.

No se li poden negar esforços, ara inútils, per revertir una situació que li comença a semblar insostenible. Xiulets difícilment explicables. Crítiques mediàtiques ferotges. Insults. Càntics contra la seva dona i els seus fills. Amenaces. I mentides. Gerard Piqué no ha revelat mai la seva tendència política, encara que molts la puguin imaginar. Se n’ha guardat prou, conscient de la hipocresia que impera en el periodisme: d’una banda s’acusa als esportistes, especialment els futbolistes, de viure aïllats de la realitat i de no implicar-se en res i alhora, tothom està a punt d’estomacar-los si expliquen què en pensen de la política, l’economia o la societat.

Piqué no ha insultat de cap manera la bandera d’Espanya, ni la samarreta de la seva selecció. El cas de les mànigues tallades (curiosa coincidència que hagi estat un “corte de mangas” el que ho hagi fet explotar tot) i el seu anunci d’abandonar la selecció el 2018 dibuixen una bonica paràbola general. És igual els esforços que es facin. Tant li fot els litres de suor o les hores de feina invertides. Tant se val que sigui, potser, el millor en la seva feina de tot Espanya. I que hagi acompanyat els seus companys de professió a assolir reptes històrics. Gerard Piqué mai serà un dels seus. I això no se li pot perdonar.

Qui són els seus? O més aviat, qui són ells? Aquest és el gran dubte. És una massa informe, que actua en grup però de forma desorganitzada. Perquè al darrera, segurament, no hi ha un sol motiu. No es tracta només d’una qüestió purament política, ni tan sols geogràfica. Ni moral. És una barreja de tot. El problema amb Gerard Piqué és que és triomfador, català i orgullós de les dues coses. I això excita les dues palanques preferides de l’odi espanyol: l’enveja i la uniformitat. Els triomfadors han de ser abatuts i, per tant, els que representen alguna cosa diferent, també.

Piqué és el català cansat. Any 2016. La demostració de perquè un català, per molt brillant que sigui, no podrà mai tenir l’acceptació general, a no ser que declari públicament que se sent espanyol i que no vol la independència. El problema català a Espanya és que no hi ha presumpció d’innocència. Si ets català estàs sota sospita.

2016. El català cansat. Anuncia la data en què ho deixarà córrer. Sense pactar. Ja s’ho faran.