En les setmanes prèvies al 9-N, els partits partidaris de la consulta assistien a les reunions amb el diccionari repassat. Com es podia preguntar sobre la independència sense excloure cap opció? Al final, l'equip d'Artur Mas va acabar trobant la fórmula de la pregunta doble, que va servir per posar al mateix equip Josep A. Duran i Lleida, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez. En essència, la discussió de fons sobre com preguntar a la ciutadania sobre el futur del país no s'ha mogut d'aquí, amb l'excepció -sorollosa- de l'1-O, quan sí que va quedar clar que s'estava qüestionant la ciutadania exclusivament sobre la independència. El problema va arribar després: el referèndum que havia de superar el 9-N va quedar anul·lat pels mateixos dirigents que el van promoure com a vinculant, perquè mai en van aplicar el resultat. I, segurament, van actuar així perquè no tenien alternativa, encara que no ho expliquessin mai.

Sis anys després de l'1-O i deu anys després que Mas posés tot el sobiranisme d'acord amb la pregunta-arbre del 9-N, tot ha tornat a la zona de grisos. Als matisos, als dobles sentits i a acords que, si arriben, no es podran explicar del tot, o que fins i tot mai quedaran reflectits en un paper. La negociació entre el PSOE i l'independentisme -que actua sovint de manera descoordinada, talment com si s'estiguessin negociant dues amnisties en paral·lel- avança, o si més no continua endavant, que ja és molt vistos els precedents, encara que queden moltes peces per quadrar a l'hora d'arribar a acords definitius. En aquest context són bàsiques les pistes d'aterratge, que arriben de banda i banda, i que tendeixen a servir tant per amorosir la posició de l'altra part de la taula com per preparar el terreny davant dels propis bàndols, sempre perillosos. El més difícil de negociar, com va dir en el seu dia Gerry Adams, és tornar a casa i explicar als teus quines renúncies has hagut de concedir per arribar a un acord concret.

Que el president Pere Aragonès plantegi que el referèndum no sigui exclusivament sobre la independència entra dins d'aquest marc. No és nou -a Palau sostenien aquest dilluns que ho ha dit unes quantes vegades-, però és significatiu que ho torni a verbalitzar. De fet, amplia el marge negociador amb el PSOE, però conté riscos. Riscos perquè ni d'aquesta manera els socialistes accepten que es pugui votar sobre la independència -encara que sigui de manera diluïda, o compartida-, i perquè anticipa una hipotètica renúncia en el cas de la reedició de la taula de diàleg. Cada vegada queda més clar que, en cas que hi hagi ERC-Junts amb el PSOE, serà a canvi de poder parlar del referèndum en una mesa de negociació on l'independentisme pugui plantejar una votació sobre el futur del país. I és aquí on Aragonès esperaria que l'Estat fes la seva proposta, que no acaba d'arribar mai. Sense menys que això, ni ERC ni Junts es poden permetre fer Sánchez president, encara que arribi l'amnistia. Ha arribat un punt que, donant-la tant per feta, pot semblar que sigui insuficient tot i constituir un èxit sense pal·liatius.

I encara hi ha una altra qüestió, que transita de manera soterrada però que és igual de rellevant, almenys per al Govern. La tercera carpeta de la investidura -Rodalies i reducció del dèficit fiscal, preferiblement a la meitat- és cabdal, i està costant que el PSOE s'hi posi bé. Bàsicament perquè, com sostenen al Govern, la política té marges més amplis que els recursos, que són limitats i afecten totes les autonomies. "Quan parlem de diners és quan més nerviosos es posen", diagnostiquen a Palau. El cert, en tot cas, és que l'executiu d'Aragonès no vol presentar-se amb les mans buides davant la ciutadania a nivell pràctic. Perquè l'amnistia i el referèndum són importants, però per si mateixes no són elements de millora immediata en el dia a dia de la ciutadania, encara que siguin fonamentals per al funcionament del país.

El PSOE, a banda, també té les seves pistes d'aterratge. Aquest dilluns, per exemple, la portaveu Pilar Alegría ha posat l'accent en què l'amnistia no només la defensen els 14 diputats d'ERC i de Junts, sinó també els 33 escons de Sumar. Els socialistes, per tant, poden argumentar davant del PP que l'amnistia no és una demanda només dels independentistes, sinó de 57 escons de l'actual Congrés. Per tant, ja no és una cessió davant de Carles Puigdemont i d'Oriol Junqueras, sinó un punt de trobada amb els socis de govern a la Moncloa. L'important no és només negociar i acordar, sinó també controlar el relat i dissenyar la coreografia adequada. Impossible fer-ho sense pistes d'aterratge adequades i ben asfaltades.