L'increment dels casos de trastorns de conducta alimentària els darrers anys és evident, sobretot entre la gent més jove. Fins a 2.120 catalans van començar-ne un tractament el 2021, un 54% més de nous diagnòstics que l'any anterior i pràcticament el doble que els del 2018. La immensa majoria dels nous malalts continuen sent noies, un 93% del total. Un 58% del total són menors d'edat. Les dades parlen per si soles. Mentre les escoles s'afanyen a educar bé les noves generacions i les administracions intenten prevenir i revertir aquestes malalties de salut mental, encara hi ha empreses que no s'ubiquen al 2024.
Anuncis i lones publicitàries com la que Dorsiava penjar al centre de Madrid fa unes setmanes incitant les dones a operar-se els pits són tot allò que no hauria d'estar permès avui dia. "Un altre estiu canviant el panorama de les platges", asseguraven amb lletres blanques enormes sobre un fons rosa gairebé impossible de no veure mentre es passejava per la capital espanyola. Què és el que canvieu, si es pot saber? Tenir els pits més grans és sinònim de què? Quin és l'objectiu de la lona, crear més inseguretat a les joves indecises que dia sí dia també veuen a les xarxes socials influencers amb cossos malanomenats "normatius"? O crear més energúmens que no tenen altra feina a criticar i assenyalar la gent -sobretot noies- pel seu físic? Genial, objectius aconseguits.
"Com li agrada endrapar a aquesta senyora". Fer una entrevista a una figura interessant i amb moltes coses a dir, gravar un vídeo amb ell per publicar a les xarxes del diari i rebre un comentari com aquest és un símptoma més de la feinada que ens cal fer encara com a societat. Per què m'agrada endrapar, senyor de Twitter amb un usuari fet de lletres i números aleatoris? Tenir unes galtes més o menys plenes són condició d'alguna cosa? Ni l'entrevista anava sobre mi ni, evidentment, tenies motius per posar-te amb el meu físic. Benvingut al segle XXI.
És trist, lamentable i fastigós haver de conviure amb aquests comentaris. Però és encara més trist que ara que comença la temporada d'estiu sigui difícil trobar un biquini, uns pantalons curts o un vestit que s'adaptin bé a tu si no vas a una botiga específica quan no tens un cos suposadament "normatiu". Dorsia és un exemple d'empresa que no s'ubica, però la llista de marques de roba i complements que no fabriquen peces de roba més enllà de la talla 42 o que s'estalvien de posar-les als prestatges de les botigues físiques perquè "no hi ha molta gent que les compri" és infinita.
Vestir una 46 de pantaló i haver de comprar sostenidors de la talla 110 ha de ser igual de normal que posar-se texans talla 38 i estar còmoda amb uns sostens de la 90. Hi ha una cosa que és fàcil d'entendre: la forma i la mida del cos, del nostre cos, no li ha d'importar a ningú més que a nosaltres. Cansa haver-ho de repetir, sí, però rendir-se i ser submises dels models que ens volen imposar ha de ser l'última opció. Cal acabar amb les superlones polèmiques de Dorsia, anul·lar els senyors de Twitter amb ganes de dir "gorda" sense fer ús de la paraula perquè sembli més suau, i cal fer front i denunciar les empreses que menystenen part de la societat. Si nosaltres, primes i gordes, no hi diem res, ningú ho farà. Si nosaltres, altes i baixes, no ens hi posem, ningú ho farà.