Analitzar és arriscar-se. I quan el fenomen a considerar és substancialment diferent de tot el que havíem conegut fins ara, analitzar-lo i preveure'n les conseqüències és encara més complicat. Som davant d'un trencament de la "normalitat" de les nostres coses, però potser no del seu "sentit" tradicional. Venim de la coincidència en el temps d'etiquetes i metàfores amb pretensions de substituir les velles i fracassades teories. Parlem de la societat del coneixement, de la complexitat, del desconcert, líquida, de la transparència, de la visibilitat, de la incertesa, del risc, de la ubiqüitat... 

La Covid-19 ens ha sacsejat. Són dies de confinament, de desbordament de les previsions, de revelació dels efectes profunds de les retallades acumulades -i encara no revertides- als serveis socials fonamentals, de vaticinis experts imprudents que han hagut de ser corregits, d'excrecions instintives des de les institucions que retraten les concepcions profundes de qui les governa, d'informacions esbiaixades, de comparar estratègies i països, d'especulacions de futur que neixen més de la ideologia de qui les profereix que no pas de l'anàlisi d'una realitat canviant però captiva de les inèrcies.

Són dies difícils per a la majoria de la població, amb afectacions immediates greus i conseqüències potser encara més greus a mig i a llarg termini. Dies difícils per a les persones dels "serveis essencials", especialment els i les professionals de la salut. Dies molt difícils per qui exerceix responsabilitats públiques i ha d'actuar i encaixar els diversos malestars. I dies difícils a l'hora de garbellar la informació i distingir allò interessant d'allò altre que respon a l'expansió lírica impune de qui no forma part de cap dels grups anteriors. 

Ja fa dies que s'ha anunciat, una vegada més, la mort del capitalisme. L'optimisme històric, però, necessita molts arguments i alguna proposta creïble per poder atraure voluntats. També s'ha anunciat la culminació de la regressió autoritària i la pèrdua de llibertats arreu; definitivament controlats i vigilats. La superació del capitalisme -ara sí- i la vinguda de l'apocalipsi -ara també- polaritzen les posicions de persones molt serioses, que adverteixen, prevenen i apunten oportunitats i amenaces. 

Al costat d'aquests esforços rigorosos, però, i a propòsit de la crisi de la Covid-19 i les seves conseqüències, les xarxes van plenes de falsos informes, de mentides, d'exageracions, d'afirmacions sense fonament, de fonts inventades, de teories de la conspiració, de frivolitats. I, entremig, ens cau al damunt una pluja de profecies que volen caracteritzar el món que vindrà. Per defensar-nos-en convé que prenguem una mica de distància. Que fem una pausa. Per pensar. Per considerar les pròpies circumstàncies. Per provar de filtrar críticament les nostres pròpies conviccions, il·lusions i expectatives. Per projectar fins on i com estem disposats a canviar nosaltres i contribuir a l'esforç col·lectiu per transformar el model social. Al capdavall, nosaltres som l'origen de qualsevol oportunitat de millora; i també la coartada principal dels que voldrien desencadenar totes les amenaces.        

"It's the end of the world as we know it", proferia Michael Stipe (R.E.M). Era el 1987, i aquests dies torna a cantar-ho per avalar el confinament. Potser sí. Potser el món ja no tornarà a ser com l'hem conegut. Potser aquesta pandèmia, quan tinguem la perspectiva d'un temps prudencial, haurà suposat un punt d'inflexió en la llarga marxa cap a l'emergència d'una nova humanitat. Estimulada pel canvi tecnològic i la intel·ligència artificial, i per una radical presa de consciència del valor de la llibertat, l'equitat i la solidaritat. Però això, com deia el mestre zen, expert llegendari en comportaments quotidians, "ja es veurà"...