Fa pocs dies van sortir les dades de pobresa a Catalunya de l’enquesta de condicions de vida del 2024 publicades per l’Idescat i ens confirmen que la pobresa està cronificada des de fa molts anys, que la precarietat s’està estenent a més capes de la població, i que la pobresa extrema passa ja del 8%. Com sempre hi haurà qui veurà una petita millora respecte a l’any passat en la baixada de quatre decimals de la pobresa, tot i que es manté persistent en el 24% des de fa deu anys. Però no ens equivoquem, les dades són aclaparadores i tossudament negatives.
Sabem que un de cada quatre catalans (24,4%) està en risc de pobresa i exclusió social i que quasi la meitat de la població catalana arriba amb dificultats a finals de mes. El 35% de la població no té capacitat per fer-se càrrec de despeses imprevistes i més del 30% no es pot permetre una setmana de vacances a l’any.
Sabem que la pobresa s’aferra principalment en les dones, llars amb fills dependents, infants i joves. Avui a Catalunya un de cada tres infants viu en situació de pobresa. Realitat que també es manté en els darrers deu anys i vol dir que avui a Catalunya hi ha 467.700 infants que viuen en llars amb ingressos insuficients per cobrir les seves necessitats d’alimentació, roba o habitatge. Inadmissible, si a més sumem els efectes devastadors per a la seva salut mental.
La persistència d’aquestes dades el que posa de manifest un cop més és que tenim polítiques de garantia d’ingressos fallides i poc efectives per fer front a aquesta situació. Aquestes dades mostren que les actuals prestacions de garantia d’ingressos són poc útils per donar resposta i cobrir les necessitats d’una part important de la població i també ens cal cercar alternatives a les que actualment existeixen.
La Renda Garantida de Ciutadania (RGC) que està en marxa des de l’any 2017 i que és una prestació adreçada especialment a la població en situació de pobresa extrema, està fracassant amb aquest grup, que tot just és el que ha augmentat en els darrers anys, del 6,5% (del 2015) a 8,5% a l’actualitat.
Tot això ho sabem i molts ho pateixen en el dia a dia de la seva vida en pobresa, però l’actual govern del PSC que té ara la possibilitat de fer un gir a aquesta situació i de prendre decisions per abordar la urgència social de la pobresa, la precarietat i la inseguretat econòmica d’una part força considerable de la població, continua aferrant-se obstinadament en les polítiques ja demostrades com obsoletes i afirmant il·lusòriament que podran millorar-les.
Fa unes setmanes ha presentat un projecte de llei de modificació parcial de l’actual RGC que ja ha rebut les primeres crítiques d’alguns experts, agafant com a referència alguns aspectes de la Renda de Garantia d’Ingressos basca que tot i ser un model millor que el de la RGC, d’això no hi ha dubte -amb un concert fiscal propi, cal recordar- s’ha de dir que el 30% de les persones en situació de pobresa i exclusió social no accedeixen a la RGI del País Basc, i de les que ho fan més del 50% de les persones beneficiàries no superen la pobresa tot i estar dins del propi sistema. És a dir, que només hi accedeixen set de cada deu persones en situació de pobresa i, de les set que aconsegueixen arribar-hi, la meitat no aconsegueixen sortir de la pobresa.
Em pregunto si els que han impulsat aquesta reforma de la RGC coneixen realment aquesta realitat del País Basc. I si disposen d’aquesta informació no saben, no poden o simplement no volen fer un canvi transformador en les polítiques socials de Catalunya? Unes polítiques socials que si fossin conseqüentment transformadores gaudirien segurament d’un suport ampli de l’esquerra parlamentària a Catalunya. Fins quan durarà aquesta ceguesa institucional allunyada de la realitat d’una part important de la població?
Ens trobem davant d’una veritable emergència social caracteritzada per moltes problemàtiques i derivada de diverses crisis que ha estat posada de manifest en diverses ocasions per les entitats del tercer sector, pels professionals dels serveis socials, pels sindicats de l’habitatge, per les entitats que treballen amb les persones sense llar... i que afecta molts sectors de població.
Fa molt temps que cal canviar d’orientació i de rumb en les polítiques socials. Des de molts grups i sectors socials es va aplaudir el projecte de l’anterior govern d’impulsar un pla pilot de renda bàsica i experimentar una política innovadora i transformadora.
El PSC va fer perdre una oportunitat al país l’any 2023, juntament amb la dreta catalana i l’extrema dreta espanyola i va evitar la seva execució. Un pilot de renda bàsica que ens hagués pogut aportar evidència i generar un debat per tal de fer un canvi imprescindible en les polítiques de rendes, avançant cap a un model de drets de tipus universal. En definitiva, per garantir a tota la ciutadania uns mínims d’ingressos per cobrir les necessitats vitals tal com reconeix la declaració de drets humans emergents que es va aprovar l’any 2007 a Monterrey, Mèxic.
Hem de posar el debat de la renda bàsica com una política que cal posar en marxa com un dret de ciutadania i donar les respostes necessàries. Una política a l’altura dels temps, dels canvis immediats que es preveuen en el mercat laboral i de les necessitats socials que tenim ara mateix.
Com és evident, el finançament singular és imprescindible en aquest debat per plantejar una possible renda bàsica a Catalunya. Només si tenim capacitat per recaptar, regular i administrar les nostres pròpies finances podrem abordar el finançament d’aquesta mesura. Però el primer que ens cal és voluntat política per fer aquests canvis, en benefici d’una àmplia majoria, sense por. Les darreres enquestes del CEO són clares i el suport a la renda bàsica és d’un 62% de la població.
Som el 2025 i la resposta no arriba. Tot al contrari, seguim assistim a una incapacitat manifesta per a prendre decisions efectives per a la solució d'un problema social de magnitud. I estem fent tard! Segons les darreres enquestes, els joves s’estan inclinant cap a posicions de dretes. Un jovent que veu amenaçat el seu futur, que se sent frustrat, irritat, descontent amb la política institucional, i que veuen amb molta preocupació les grans desigualtats econòmiques que pateixen. No són els encerts de la dreta el que marca aquest sentit del vot cap a les seves posicions, sinó que és el fracàs de les polítiques convencionals que no han sabut garantir les necessitats materials de les persones.