El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el TJUE, el que seria el Suprem europeu s’ha deixat anar a base de bufetades. És cert que són unes bufetades tardanes. Unes bufetades que arriben cinc anys tard, però ja sabem que els ritmes de la política i els de la justícia, generalment, no van compassats. Parlem, és clar, del posicionament que és superior en rang al Tribunal General de la UE, sobre la retirada de la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín, i Clara Ponsatí, quan eren eurodiputats.
Ara només ho és Toni Comín, és diputat electe, pendent de resoldre si li és preceptiu el jurament de la Constitució a Madrid, que en anteriors legislatures no va ser imprescindible.
El cas és que el TJUE venta bufetada i sonora al Parlament Europeu, en un posicionament sense precedents, per haver deixat que el ponent sobre la retirada de la immunitat que demanava el jutge Pablo Llarena, fos el búlgar d’ultradreta, Angel Dzhambazki, que no era imparcial, i que havia participat en un acte de Vox a l’Eurocambra on es va cridar "Puigdemont a prisión".
Cinc anys després la justícia europea li diu a la Cambra que va arribar a votar, de manera dividida, sobre aquesta immunitat, al Tribunal General que ja ho havia trobat bé, fent cas a l’Advocat General Maciej Szpunar, que van obrar de mala fe, erròniament, viciats políticament.
Allò que va comportar que detinguessin el president Puigdemont a l’Alguer, que es trepitgessin els drets dels electors que els havien votat, i que desinflés Clara Ponsatí en una estratègia dels exiliats que passava per posar en contradicció l’Estat llegint les sentències europees.
8 anys d’exili que s’allargassen, tot i la llei d’amnistia, i vist el cas que en fan al Suprem. Aquest tribunal busca que aquesta amnistia no els arribi a Puigdemont, Comín i Puig, per l’impacte econòmic de l’1-O a la UE. Una malversació que Europa no veu per enlloc, i no hi veu ni el terrorisme, ni l’autoamnistia en la llei.
Tot i això, el retorn de Carles Puigdemont encara haurà d’esperar. Les ordres de detenció continuen vives, a l’espera d’una nova sentència que posi per escrit aquesta tesi, i que beneeixi després el Constitucional.
Les bufetades arriben amb cinc anys de retard, a un Parlament que no deixa de fer un paper d’estrassa enmig de casos de corrupció que l’afecten. Les bufetades acaben tenint un pes simbòlic, tot i l’estat d’opinió favorable pel posicionament últim davant l’amnistia.
La bufetada judicial ens obliga a mirar enrere, és clar que el drama de Rodalies, amb esllavissades i un servei que ha fet saltar totes les seves deficiències de manera simultània ens fan mirar encara més al passat.
Tanta pedagogia per esborrar la petjada ecològica dels avions a cop del ferrocarril, perquè acabi tornant el pont aeri, s'anul·lin les zones de baixes emissions. Tant de soroll per no res. Tanta bufetada per tornar al passat!