Hi ha moments en què la realitat és tan tossuda que ja no admet matisos. El caos crònic de Rodalies no és un accident, ni una mala ratxa, ni una suma d’errors puntuals. És un sistema que no funciona perquè mai no s’ha volgut que funcioni per a Catalunya. I davant d’això, continuar parlant de “millorar la coordinació” o de “reforçar la col·laboració amb Renfe” és, com a mínim, un autoengany.
L’únic futur possible per al sistema ferroviari català implica tenir-lo íntegrament en mans de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. No és una consigna, és una constatació empírica. Allà on FGC gestiona, el servei és fiable, previsible, digne. Allà on mana l’Estat, els usuaris acumulen retards, avaries, informació deficient i una sensació permanent de menyspreu.
Ara bé: ningú seriós defensa que això es pugui fer d’avui per a demà. No es tracta de prémer un botó i expulsar Renfe per art de màgia. Es tracta de traçar un camí clar, assumible i irreversible a mitjà termini. Un calendari de traspàs real, amb infraestructures, personal, material mòbil i capacitat de decisió. Un procés amb objectius concrets i terminis verificables. Exactament, el contrari del que tenim ara: promeses vaporoses i reunions interminables que no canvien res.
El problema és que per fer aquest camí cal una voluntat política que avui, senzillament, no existeix. Ni a Madrid —això ja ho sabem— ni tampoc a Barcelona. El Govern prefereix administrar el conflicte abans que afrontar-lo. Parla de responsabilitat, de prudència, de realisme institucional. Però el realisme, quan esdevé excusa per no incomodar el poder, deixa de ser virtut i passa a ser renúncia.
Especialment clamorosa és l’absència d’ADIF en tot aquest debat. O millor dit: la seva presència fantasmagòrica. ADIF només apareix per escudar-se en excuses tècniques, informes incomprensibles i terminologies opacs que serveixen per tapar una realitat molt més simple: incompliments sistemàtics d’inversió, manteniment negligent i una deixadesa planificada.
I al fons de tot plegat, com sempre, hi ha el mateix motor ideològic: el nacionalisme espanyol centralista. El que mana des de sempre a l’Estat, governi qui governi. PP o PSOE, tant se val. Canvien els discursos, però no la lògica de poder. Hi ha una por atàvica a cedir control a Catalunya. Una desconfiança profunda davant qualsevol eina que pugui reforçar capacitat de decisió pròpia. Perquè, al capdavall, l’impuls secessionista —més visible o més amagat— sempre hi és. I l’Estat ho sap.
Per això Rodalies no és només un problema de trens. És un problema de sobirania pràctica. De qui decideix, qui inverteix i qui assumeix responsabilitats. Continuar confiant que el mateix sistema que ha fallat durant dècades ara sí que funcionarà és un exercici de fe injustificable.
FGC no és una vareta màgica, però és l’únic instrument que ha demostrat que un altre model és possible. Si no som capaços ni tan sols d’imaginar aquest futur i començar a construir-lo, aleshores el caos de Rodalies no és una anomalia: és exactament el servei que hem acceptat tenir. I això, per a un país que es vol digne, és el veritable escàndol.