L'assemblea ciutadana de Podem ha ocupat amplis espais de crònica i anàlisi amb mirades molt diferents. Malgrat tot, una idea segur genera consens: els d'Iglesias i Errejón tenen la capacitat de no deixar indiferent a ningú. Espectacularització en el moment de naixement de la formació política; espectacularització quan ha de transformar-se. Aquest dissabte la formació morada celebrarà el primer consell ciutadà amb la nova direcció entrant que generarà una nova allau d’informació, aquest cop valorant l’equilibri de forces i el repartiment de responsabilitats. En el present article m’interessa adoptar una mirada més estructural, entendre com s’arriba a Vistalegre II.

Podem neix del no-res fa menys de tres anys, amb uns recursos a disposició molt limitats: 1) un líder carismàtic construït en les tertúlies televisives que proliferaren per l’impacte del 15-M; 2) una hipòtesis populista que planteja la construcció d’un projecte polític emancipador i majoritari impugnant en part l’estratègia de l’esquerra tradicional al buscar sortir de la subalternitat. I evidentment, un marc favorable: els consensos de la transició comencen a esgotar-se com ja s’ha vist el 10-J i 15-M; així com també es constata l’existència d’una jove generació molt formada però perdedora de la crisi que és la que dona vida a la formació en un primer moment.

Outsiders entren a la institució amb cinc eurodiputats al maig de 2014. A partir d’aquí inicia una gran carrera d’obstacles fins arribar a les eleccions generals que és el principal objectiu dels dirigents de la formació. Es fa front un intens cicle electoral (també a un any de negociacions de govern) sense tindre consolidada una organització. Sense partit estructurat, ni institucionalització. Tampoc regles i formes de fer assentades. I aquesta és la principal reflexió que es duu a terme en el primer acte congressual de la formació al novembre de 2014.

L’excepcionalitat del moment porta a adoptar l’estratègia de la “maquina de guerra electoral” (Vistalegre I). Segurament l’única possible. Per un costat dona flexibilitat per a l’adaptació constant a l’entorn (electoral) i facilita l’execució de decisions complexes (per exemple, no concórrer com a marca a eleccions municipals). Alhora que la xarxa de relacions i confiances personals substitueix transitòriament l’organització que encara no existeix. Però per l’altre costat la informalitat provoca un funcionament poc eficient, es perden recursos i esforços per no tenir la maquinaria ben engreixada  i, sobretot, dificulta la canalització de conflictes i el respecte per les minories. La ja difícil integració de la pluralitat que històricament han tingut els partits d’esquerres es veu accentuada en una situació com la descrita.

Vistalegre II és la transició de l’excepcionalitat a la normalitat. Aquest és el punt central per entendre la disputa present. Es debat quina és l’estratègia a adoptar un cop s’ha accedit a les institucions i es dona per tancat el període d’eleccions. Alhora, es pensa com s’ha de fer per continuar en la construcció d’una nova hegemonia i sentit comú. Ara bé, cal tenir en compte que l’excepcionalitat ha provocat disfuncions i tensions que també cal fer front en aquest acte congressual. És a dir: la intensitat amb la que s’arriba a Vistalegre II només pot explicar-se pels impactes de Vistalegre I; però a Vistalegre II possiblement no s’hagués arribat sense haver existit Vistalegre I.

El fenomen Podem no té equivalent a Europa. És un laboratori i experiment alhora. A la regió no hi ha una proposta política que en tant poc temps hagi aconseguit tants espais d’incidència, i no només institucional. A Amèrica Llatina trobem forces que ràpidament es construeixen i consoliden en el poder però en sistemes presidencials (on predomina el caràcter plebiscitari) i en democràcies on la institucionalitzat i el sistema de partits encara és feble. Si Podem no és comparable als altres partits, tampoc ho són els seus congressos. No poden valorar-se amb els mateixos paràmetres. No va ser així amb Vistalegre I i no pot ser-ho tampoc amb Vistalegre II. Cal deixar passar temps, encara, per valorar l’èxit o el fracàs de la segona assemblea ciutadana de Podem.