Els dirigents de Convergència i Unió no trencaran mai cap legalitat espanyola per arribar a la independència per moltes il·lusions que es facin alguns a través de segons titulars. Això passa per no llegir la lletra petita. Per a ells, si ha d’arribar un estat català independent, seria producte de la negociació i el pacte amb Espanya. Com si encara ens creguéssim que els reis són els pares. La desobediència o la confrontació són paraules que no poden assumir mai els fills polítics d’en Cambó. No hi poden fer més. S’han format en aquest marc mental i, per molt que canvien les coses, el seu cervell viu encarcarat en l’obediència a Espanya i als seus tribunals. Sí, gesticulen i festegen amb l’estelada però no tenen aquell tremp imprescindible per trencar l’statu quo colonial.

Com que Espanya fa aigües pels quatre costats a base de lladronici i ineptud política, ara aquest fet  els pot facilitar la salvació de no haver d’encarar-se amb la declaració d’independència que dia a dia guanya més força entre la nostra gent. Com? Les darreres enquestes apunten un creixement estratosfèric de Podemos en unes eleccions generals espanyoles que conformaria una majoria d’esquerres en el parlament espanyol, O, fins i tot, la victòria dels nois de la Complutense de  Madrid. Són ja moltes les veus que apunten que, amb una correlació de forces així, una reforma constitucional en profunditat seria promoguda de forma immediata per la nova majoria resultant per tal de donar sortida al seu “problema catalán” i d’altres qüestions.

Els espanyols, es diguin Rajoy o es diguin Iglesias, tenen molt clar que cal mantenir com sigui la “unidad de España”. El contrari seria una derrota que cap dels seus votants no els perdonaria mai, portin corbata o cueta. Del PP ja coneixem com les gasten amb Catalunya quan diuen que són tots els espanyols els que han de votar la independència de Catalunya. Els altres afirmen que la posició del nou partit respecte al mateix tema també l’han de prendre tots els espanyols de Podemos. Dues cares de la mateixa moneda. La metròpoli sempre decideix allò que ha de fer la colònia.

Sovint els catalans ens deixem emportar per la concepció que a Madrid tenen una concepció primària de la política. Com si un Estat, per molt atrotinat que estigui, només s’hagi pogut mantenir amb la testosterona. No tots els que mouen els fils del poder són tan rucs com els pirates que ocupen els escons del PP. N’hi ha alguns que pensen, i ho fan amb l’experiència gens menyspreable de saber com es manté Catalunya sotmesa durant segles. I no sempre amb els catalans en contra precisament. Ara saben que cal endegar una operació així i per aquest motiu pot esdevenir-se un cas sorprenent en la història de les democràcies europees: un partit extraparlamentari guanyant unes eleccions generals i que, a més, entén el “dret a decidir” de Catalunya. La fórmula perfecta per poder encetar la regeneració política espanyola i una possible solució al contenciós català.

Fracassat el discurs barroer de l’amenaça contra l’independentisme cal canviar la tàctica abans que sigui massa tard. Per aquest motiu, i a cavall d’una crisi econòmica i social que amenaça els mateixos fonaments de l’estat del benestar, emergeix una nova marca electoral sense cap relació amb la partitocràcia de després del franquisme. La nova contra la vella política. Voleu un atractiu millor en una situació on sembla que tot s’ensorra? En el nou paradigma que s’albira el seu líder ja ha manifestat clarament que li encantaria construir amb els catalans “un nuevo país”. Heus aquí la tercera via virginal. Tornen els cants de sirena mesetaris i molts catalans ja comencen a escoltar-los embadalits.