La catalanofòbia, a Espanya que és on es produeix, és un fenomen transversal. Vull dir allò que el diccionari de l’IEC defineix com a “Aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic”amb alguna cosa. En el cas de la catalanofòbia, l’aversió patològica és amb la llengua, la cultura , el poble i la nació catalanes. No és cosa d’ara i ja fa segles que dura de manera que, quan Quevedo escrivia amb una mà un libel anticatalà i amb l’altre un d’antijueu, no era pas una excepció sinó, malauradament, l’expressió literària d’una regla que encara dura.
La catalanofòbia és nacional, és a dir, espanyola, no em refereixo a tots els espanyols, en absolut, sinó al fet que és present en tots els àmbits. És de dretes, d’esquerres i de centre, republicana i monàrquica, il·lustrada i analfabeta funcional, escolar i universitària, sindical i patronal, civil i militar, judicial i eclesiàstica, burgesa i obrera, aristocràtica i plebea, de classes mitjanes altes i de classes mitjanes baixes, de ciències i de lletres, radiofònica i televisiva, escrita i internàutica, nuclear i antinuclear, taurina i antitaurina, carnívora i vegetariana, de paisà i d’uniforme de tots els colors.
El darrer episodi vergonyós de catalanofòbia s’ha produït a Nova York. En un vídeo que m’envia algú del Camp de Tarragona –l’adreça electrònica porta l’inconfusible “tinet.cat” que l’identifica- apareixen imatges del darrers jocs internacionals de policies i bombers. Pel que conec, són uns jocs que van recorrent el món de forma itinerant i en els quals només participen membres de qualsevol cos policial i dels bombers. Si entenc bé, policies i bombers catalans hi acuden amb una delegació conjunta i pròpia, catalana, sense formar part, doncs, de la delegació espanyola, ni de la marroquina, ni de la de Nova Zelanda, com la cosa més normal del món.
Però en un moment determinat, els policies i bombers espanyols, garantia de seguretat i de respecte a la llei i l’ordre, perden els estreps. Quan? Doncs quan uns membres de la delegació catalana improvisen, en plena festa, un castell i enarboren, dalt de tot, una senyera estelada. Llavors, els atletes espanyols no poden contenir la manifestació de la seva patologia i l’exterioritzen, davant l’estupefacció i la incomprensibilitat de la resta de participants en el joc. Aquells homenets, a les imatges no hi he vist cap dona, comencen a escridassar “fuera, fuera”, “hijos de puta”, “yo soy español, español, español”, creant, doncs, un espai original de creativitat imaginativa, mentre branden, això sí, la seva bandera.
Ufff, quina pena, pobra gent. Quina manera de fer el ridícul, innecessàriament. Quin poc sentit del respecte a la diversitat i a l’adversari competidor! O sigui que ells no veuen problema a exhibir la seva bandera i a fer-la voleiar, sense aturar-se a pensar si això és considerat ofensiu o de mal gust per a altres participants en els jocs, i es queden afònics fent saber a tothom la seva condició d’espanyols, per si de cas a algú li havia passat desapercebuda, però, en canvi, no toleren que altres facin el mateix amb la seva bandera i la seva nacionalitat. Confio no haver de trobar-me mai en una situació on algun d’aquests cridaners m’hagi de resoldre algun problema, perquè quan s’adoni que sóc català, ja hauré begut oli. De debò aquesta gent apaga focs i persegueix el delicte?
Felicitats als mossos d’esquadra, policies locals, bombers i forestals que van aguantar el xàfec de la intolerància i la catalanofòbia bomberopolicial espanyola. Van actuar amb normalitat, coratge i ànim festiu, no deixant-se vèncer per les intimidacions, els crits i els insults. Una vegada més ha quedat ben clar que l’esport no té pàtria, però els esportistes sí que en tenen. Alguns, a més de pàtria, també tenen educació i sentit del respecte. M’imagino la vergonya que deuen haver passat els espanyols de tota condició, realment respectuosos de la diversitat, davant d’aquest espectacle lamentabilíssim, veient el nivellàs internacional dels seu policies i bombers. El que em sorprèn és que, després d’imatges com aquestes, encara hi hagi gent que ens pregunti per què volem ser independents. Però, més i tot, perquè la majoria no vol ser-ho. Encara...