Jaume Matas o Eduardo Zaplana varen presidir governs del PP a les Illes i al País Valencià. Manuel Chaves va ser, durant 19 anys, el totpoderós president socialista d’Andalusia. Ni l’un ni els altres varen dubtar ni un sol moment a l’hora de deixar les seves responsabilitats com a primer mandatari de les respectives comunitats autònomes en ser cridats a dirigir un ministeri.

No es tracta pas d’un fet anecdòtic. Per als membres dels dos partits espanyols, la política en majúscules és la que es fa a Madrid. Les institucions centrals de l’Estat constitueixen l’objecte de les seves ambicions a l’hora de culminar una trajectòria vital. Les coses importants són les que es decideixen a la capital del regne. Per les administracions territorials queden les minúcies: gestionar els serveis sota les directrius centrals, cuidar les carreteres secundàries o promocionar la cultureta local...

Hi ha una expressió contundent per a qualificar-ho: “política nacional”, que és el que fa el “gobierno de la nación”. L’expressió política estatal els sona tan malament que pràcticament està desterrada de l’argot politicomediàtic... Com és ben evident, els qui no compartim aquesta concepció assistim amb un pèl d’irònic escepticisme a l’esdeveniment parlamentari celebrat cada any sota la pretensiosa denominació de Debat sobre l’estat de la “nación”.

Des de fa temps he defensat que els diputats catalanistes no anem a Madrid a participar de la política espanyola, hi som, simplement, per fer política catalana a Madrid. Si ja sostenia aquesta tesi abans de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut –temps del catalanisme polític clàssic– ara, en ple procés d’emancipació nacional de Catalunya, encara es fa més evident aquesta circumstància: la participació convergent en les institucions espanyoles ha de respondre exclusivament a la defensa dels interessos catalans. Aquella abnegada tasca d’en Cambó, d’en Companys o d’en Miquel Roca, de sincera i lleial participació en la governabilitat i en el progrés d’Espanya ha estat corresposta gairebé sempre amb el menysteniment de les nostres legítimes aspiracions nacionals.

Tant socialistes com populars han participat en aquesta concepció de la política espanyola que ens fa pràcticament impossible conjuminar el servei a l’Estat amb la defensa de Catalunya. Se’ns ha exclòs. Estem, per tant, en una nova realitat que fins i tot podria qüestionar la necessitat de la nostra presència a les Corts Generals. Sovint hi ha ciutadans que m’ho retreuen: què hi feu a Madrid? D’altres proposen fins i tot que CiU –i els altres partits sobiranistes- no ens presentem a les properes eleccions generals.

La resposta és òbvia: fem política catalana. Que ara cal més que mai. O és que no paga la pena defensar els drets dels catalans cada vegada més amenaçats per la dèria centralitzadora i per la deriva autoritària del govern? Un exemple ben recent: Montoro contra les entitats cíviques, obligant-les a presentar declaracions de l’IRPF... Qui les ha defensat? Qui ha aconseguit una -parcial-  retirada del propòsit governamental? Al Diari de Sessions del Senat ho llegireu ben clar: l’alcalde de Tortosa, senador de CiU, Ferran Bel, és qui va arrencar del ministre el compromís de tirar enrere la bestiesa.

A Madrid hi hem de ser, en aquesta etapa històrica, més que mai. Perquè es vegi que som diferents. Que per a nosaltres la prioritat és Catalunya i que no renunciarem a plantejar mil i una vegades totes les qüestions que afectin la nostra gent. Per això agafem el tren o l’avió cada setmana i quan entrem a l’hemicicle continuem fent política catalana. Fins al darrer moment.