Des de la tardor del 2017, hem viscut al galop. La política, tantes vegades mal compassada amb el carrer, ha testat decisions massa pendent de megàfons i xarxes socials. Li ha passat a l'independentisme quan havia de prendre camins més o menys arriscats, i també ha succeït en la contesa espanyola, avesada a resoldre repetidament a les urnes el bloqueig que deixa la falta d'empatia amb l'adversari i el càlcul de curta volada. L'últim exemple en són les eleccions del 10 de novembre. La precampanya està en marxa, amb Catalunya al centre de tots els missatges.

Dèiem que acumulem anys avançant al galop, també el periodisme polític, que s'ha acostumat a cedir més protagonisme a la retransmissió que a l'anàlisi. Ara, de directes no en fan només les ràdios i les televisions, també en treuen suc els diaris. I ja sabem que els directes són andrenalítics, per bé que no superen l'epidermis del moment, terreny abonat per a titulars amb cops d'efecte o frases histriòniques.

De tot plegat se'n frega les mans la classe política, que ha perfeccionat l'embolcall dels missatges mentre els continua simplificant. Gurus, assessors i experts en màrqueting confeccionen estratègies i basteixen discursos pensant en els votants com si fossin consumidors mentre els periodistes, que haurien de pensar primer en com descodificarà la informació el lector, malden per posar el micròfon visible o escriure el primer tuit amb la frase més sorollosa. En són tan culpables ells com nosaltres, tot sabent que a un i altre costat n'hi ha honroses excepcions.

No és estrany, en qualsevol cas, que en un context com aquest un partit com Ciutadans pensi que la millor decisió que pot prendre camí de les eleccions a Espanya és plantejar una moció de censura al Parlament de Catalunya. Brandar Catalunya per treure vots al conjunt de l'Estat, la base de qualsevol campanya nacionalista. Nacionalista espanyola, esclar. Les mocions de censura han respost sempre a un interès, a la vegada que són un mecanisme plenament democràtic. Ara bé, perden rigor quan esdevenen un acte més de precampanya. Cap dels precedents viscuts en les últimes dècades a la cambra catalana havia tingut tan poc gruix com la jornada d'aquest dilluns.

Curiosa paradoxa la que planteja Ciutadans: defensar una candidatura alternativa a la presidència a la vegada que reclama intervenir la Generalitat via 155. La iniciativa taronja ha utilitzat el Parlament com a plató, amb Albert Rivera i Inés Arrimadas de calculat atrezzo. Estava tot tan marcat pel guió que Lorena Roldán ha insistit en els mateixos enunciats que va desplegar en el ple monogràfic sobre la "Catalunya real" o el debat de política general. A la criminalització de l'independentisme, frame dirigit per a la pròpia parròquia, Roldán només hi ha afegit les invectives a Pedro Sánchez i els socialistes catalans, rivals electorals. Més que a Torra, la moció de censura ha semblat dirigir-se a Iceta.

El fracàs de la moció de censura -una derrota de Ciutadans, personificada en Roldán- no hauria de distreure'ns del perill que implica que el debat parlamentari s'hagi impregnat de la farsa de la política de cartró pedra. Els partits tenen interessos, sempre ha estat així. El que ens indica que vivim temps menors per a la política és que no prima cap altre interès que el de partit. I, avui, el decorat que serveix millor a la majoria de forces és Catalunya.