Recentment ha mort Václav Havel, expresident txecoslovac i txec (després de la separació de la República Txeca i Eslovàquia) una de les persones més influents de les que van protagonitzar la democratització dels antics països comunistes. Dramaturg, intel·lectual reconegut, polític molt important que mai va voler deixar de ser un intel·lectual que reflexionava sobre el present i el futur del seu país, d’Europa i del món. Per a Havel, la política és l’art de guanyar-se el suport de la gent per a una bona causa i per això considerava que no es pot deslligar la política de la moral.

La política que tendeixen a fer els polítics actuals (no importa massa la ideologia o el partit), amb alguna excepció, és una política del moment, del dia a dia, a curt termini, massa condicionada pel que digui (o dirà) la opinió pública, les enquestes, els mitjans de comunicació, clàssics o nous. Contràriament, Václav Havel pensava que la finalitat de la política no hauria de ser aconseguir els desitjos de la gent a curt termini sinó els seus interessos a llarg termini. Per això creia que el polític ha de buscar convèncer a la gent de les seves idees. Pensava que els polítics haurien d’explicar-se bé i convèncer més que seduir; que han de buscar la veritat amb humilitat i sense creure que en tenen la possessió. L’art de la política per a Havel consisteix en guanyar-se el suport de la gent per a una bona causa, encara que això pugui interferir en els seus interessos particulars del moment. Es tracta de fer prendre consciència a la gent dels valors i els interessos públics més enllà dels purament personals.

D’altra banda, considerava que la relació entre la moral i la política és una qüestió complexa i què, per tant, cal evitar els judicis simplistes sobre el tema. A vegades el polític haurà de triar entre dos mals, haurà d’escollir el mal menor. Sovint es pot trobar en que ha de decidir-se entre dues opcions, una de més realista que pot evitar mals importants (com pot ser fins i tot la pèrdua de vides humanes) i una altra més ètica o moral, que correspon als principis i valors del polític. Considerant diversos moments de l’experiència històrica del seu país, Havel considerava que l’elecció no és mai fàcil però que, en tot cas, cal tenir molt en compte que la decisió que es prengui tindrà conseqüències molt importants, que poden anar des del traumatisme i la desmoralització de la societat a la situació contrària, tot passant per tots els matisos intermedis imaginables.

En qualsevol cas, per a Havel la moralitat o immoralitat de qualsevol decisió té conseqüències polítiques directes, més o menys immediates. Viceversa, les decisions polítiques tenen conseqüències morals directes. Per tant, es clar que no es poden deslligar la moral i la política. Fer-ho seria immoral i, a més, seria una mala i errònia política. Per a Havel, doncs, la millor política és la que ens dicta la nostra consciència moral o ètica. Aquesta ha de buscar i ha de viure en la veritat. S’ha de lluitar responsablement pel que es creu que és la veritat. I aquesta lluita permetrà avançar cap a un canvi en la consciència moral de la gent.

Rellegint aquests dies alguns textos de Václav Havel pensava en la proximitat de les seves idees amb les dels teòrics del republicanisme modern (Pettit, Viroli, et.). Al mateix temps, pensava també en la semblança de les seves idees amb les dels que en els anys 30 del segle passat van lluitar, des de la cultura i des de la política, per a una Catalunya lliure, sobirana, rica, plena, culta i justa. Els integrants del que alguns han anomenat la “generació perduda”: Rovira i Virgili, Trueta, Hurtado, Cabot, Xammar, entre d’altres. Pensava que en el nostre petit país encara avui queda gent amb els valors i els ideals dels ara esmentats o de Václav Havel, i amb el tremp, l’empenta i la voluntat per defensar-los i tirar-los endavant. I això m’ha fet sentir esperançat i content: deu ser cosa de l’any nou!