És ja una cantarella tòpica, repetida a tort i a dret, que en unes eleccions municipals no es té en compte el partit, sinó les persones. Tant com aquella altra que, com si res, assegura que als ajuntaments no s’hi va a fer política, sinó a treballar pel poble. Òbviament, aquesta darrera ja es desqualifica tota sola, sense necessitat de gaires arguments. Per definició, la política és -o més ben dit, hauria de ser- treballar per la gent, pel poble, per un país concret, per resoldre els seus problemes i contribuir a satisfer les seves necessitats de benestar material, cultura i llibertat. 
 
I no és igual fer recollida selectiva que no fer-ne, millorar el transport escolar que deixar de fer-ho, mantenir un cert equilibri amb el territori i la natura que requalificar terrenys per edificar-hi, habilitar espais de trobada per a la gent gran que desentendre-se’n, atendre l’estat dels equipaments públics que despreocupar-se’n, garantir una oferta cultural bàsica o deixar-ho tot a la iniciativa privada, recuperar el patrimoni material i immaterial local o no donar-hi importància, i així fins a l’infinit. Doncs bé, tot això és fer política, des de l’administració municipal, però política. Plantejar que als ajuntaments no s’hi va a fer política, doncs, és tenir una idea equivocada d’allò que és la política...
 
És ben cert, també, que el perfil dels candidats pot ajudar a decidir-se per una opció o bé a descartar-la definitivament. I si el pes de les persones pot ser molt destacada en un poble petit, on tothom es coneix, les coses canvien notablement en municipis amb més pes demogràfic on, sovint, només és conegut el cap de llista i encara amb prou feines. Però la importància dels partits, de les sigles de partit, de la identitat dels partits, és molt gran a l’hora de prendre una opció electoral. Ho demostra en positiu el suport rebut pels candidats del partit espanyol més feixista que, sent del tot desconeguts a pràcticament tot arreu i sense haver presentat cap programa electoral, s’han beneficiat de la marca que representaven i han obtingut l’acta municipal. I si haguessin presentat uns altres noms, haurien sortit igualment, perquè no els votaven a ells, a les persones concretes, sinó a allò que representaven les sigles que els acollien.
 
A l’inrevés, els candidats dels tres partits formalment independentistes, sobretot ERC i, en menor instància la CUP, s’han vist perjudicats per la seva adscripció de sigles i a Barcelona hom ha obviat el nom de Junts. La política nacional ha estat transcendental per entendre els resultats locals ja que els ha condicionats absolutament. A la meva ciutat, Tarragona, la gestió del batlle Pau Ricomà (ERC), amb un govern amb Junts, la CUP i un conseller dels Comuns, no mereixia, en absolut, que el partit del batlle perdés un regidor, ni tampoc que, per una quarantena de vots, l’esquerra anticapitalista i independentista es quedés sense la doble representació que tenia fins ara. No ha estat, doncs, un vot de càstig a Ricomà o a Eva Miguel, sinó una forma d’expressar el malestar civil amb les seves sigles.
 
Els 300.000 vots perduts pel partit que governa en solitari Catalunya i els 43.000 que ha deixat pel camí la CUP no són tant el rebuig a una gestió local, sinó l’expressió d’un descontentament, d’una desautorització en tota la regla, de la seva política general. En un dinar grupal amb una colla d’amics i coneguts, un antic i respectat dirigent d’ERC a Ponent em comenta que, fins ara, el seu partit tenia la batllia de vuit capitals de comarca a la seva demarcació. Ara, però, n’ha perdudes sis: Lleida, Balaguer, La Seu, Cervera, Tremp i Tàrrega. Segur que discrepàncies en la gestió local han provocat pèrdua de vots, però tan malament ho han fet a tot arreu els equips de govern d’aquesta formació com per arribar a una trompada tan considerable? Sense l’oposició a l’estratègia nacional d’aquest partit no s’expliquen aquests resultats.
 
Més enllà, però, de la reculada del partit del president, hi ha hagut una penalització severa als partits independentistes com a tal. La incapacitat per adoptar una estratègia compartida mínima (antirepressiva, si més no), les batalles constants entre sigles, pròpies de l’adolescència política, la manca de resultats específics en la negociació (més enllà de l’evident benefici dels indults), la sensació permanent d’adoptar estratègies condemnades al fracàs i sense cap resultat (taula de diàleg, acord de claredat i altres fantasies) han col·locat molta gent enfront o en contra dels partits.
 
Aquesta actitud, inicialment comprensible, pot, tanmateix, evolucionar cap a una antipolítica de la qual en treguin profit els nostres enemics nacionals. Qualsevol cosa que faci olor de partit ja sembla estar condemnada al foc etern, de manera que algunes candidatures, aparentment sense sigles orgàniques al darrere, s’han beneficiat d’aquest malestar. Uns coneguts, ja jubilats, d’aquells que no han fallat mai a cap manifestació o concentració, m’expliquen, sense que jo els ho hagi demanat abans, que han votat una determinada llista “perquè no és de cap partit”. Es queden palplantats quan els comento que, en realitat, han votat el PDECat: “Osti, no fotis! Però si aquests no són independentistes!”, s’exclamen.
 
És una manera d’il·lustrar, amb fets reals, la insatisfacció, el desconcert, la decepció, que planen sobre la societat catalana. I de fer veure que l’estratègia erràtica seguida a nivell nacional té conseqüències directes sobre la política local. El cas més evident ens el dona Barcelona, on el partit que hi guanyà les anteriors eleccions ha perdut, ara, la meitat dels seus representants i ha reculat fins a la quarta posició. Reconèixer els errors propis, no bunqueritzar-se numantinament en la defensa de camins i candidats incapaços de suscitar més adhesions, i una mica més d’humilitat hauria de ser una reacció pròpia d’un partit madur. Si és que els objectius que, un dia, van afavorir-ne la victòria, continuen vigents.
 
L’espectacle delirant a l’hora dels pactes electorals per formar majories de govern a l’administració local demostra, clarament, que, si més no des dels partits, res no fa pensar que ens trobem en un procés nacional cap a la independència. El que es prioritza no és l’acord amb els més propers en el mateix objectiu, sinó amb qui més poder local pugui garantir-te, si pot ser fotent el veí de causa, i pactant amb sigles que han aplaudit amb les orelles l’aplicació del 155. Per aquest camí, aviat ens podrem trobar que la relació entre els “independentistes” i la “independència” sigui, justament, la mateixa que ja s’estableix entre els “socialistes” i el “socialisme”: cap ni una.