Els nombrosos casos de corrupció, de sobresous, de sobres, de caixes B, d’indults, de tràfics d’influències, d’obres inútils i d’un llarg etcètera d’escàndols han fet caure sota mínims la valoració i credibilitat dels polítics entre la gent. El descrèdit de la classe política en general entre la ciutadania és tan estès i abassegador com creixent és el recolzament a aquelles plataformes i entitats que, des de la societat civil, des de la mobilització de base, han sorgit en els darrers anys en defensa d’alguns dels temes més punyents de l’actualitat. La PAH, el 15N, les ILP, les consultes, Som Escola o l’ANC són una mostra d’aquesta tendència. Perquè als seus líders no se’ls coneix màcula, i se’ls pressuposa bona fe, caràcter, empenta, solidaritat i, sobretot, vocació de servei. Tot el que se’ls hi nega als polítics.

L’enaltida mobilització de la societat civil pot –o vol- convertir-se, així, en motor de regeneració de la vida política. Una vida política que la ciutadania, clarament, està reclamant més participativa, propera i democràtica. I per això premia, no només als líders d’aquestes plataformes de la societat civil, sinó també a aquells polítics que ho són menys. Des de fa menys temps o amb menys perfil i tarannà clàssic de polític. De polític tradicional. De polític professional. Així, quan un polític es presenta dient que és un professor, o un escriptor, que es dedica temporalment a la política, convenç. Convenç molt més que el que ho fa presentant un currículum de quinze, o vint, o trenta anys de càrrecs polítics. Ho diuen els resultats electorals. Ho diuen les enquestes. Però encara hi ha qui no ho vol veure.

Encara hi ha partits –o maquinàries i aparells de partits- que neguen l’evidència. Que amb la prepotència del que es creu en possessió de la veritat, es resisteixen a canviar ni un mil·límetre les seves postures i maneres de fer. I s’enroquen. I s’equivoquen. O no. Perquè si del que es tracta és de conservar pels amics un trosset de pastís, encara que sigui més petit i a repartir entre menys amics, ho aconsegueixen. Però si del que es tracta és de representar a la ciutadania, s’equivoquen. I molt. Farien bé els partits polítics que volen i deuen representar a la gent, encapçalar les seves reclamacions i conduir-la cap a un futur millor, d’escoltar amb humilitat el que al carrer és ja un clam. I regenerar les seves estructures, repensar les seves postures i renovar alguns dels seus dirigents. Retornant a la política com a vocació i no com a carrera professional.