Fa pocs dies va filtrar-se a El Periódico un argumentari de Junts Pel Sí. Més enllà de comentar la idoneïtat d’uns arguments que inclouen agrupar el vot no independentista entorn de l’Espanya d’Aznar i defensar Mas com a lluitador contra la corrupció, m’agradaria parar atenció en aquells que han criticat el fet de tenir un argumentari.

Afirmar que un argumentari està contraposat amb tenir idees o tenir un programa dibuixa un afirmant que està acostumat a no defensar idees o programes amb arguments. I escandalitzar-se perquè un partit en reculli els que li semblen més convenients és un exercici d’hipocresia suprema.

O és que algú pensa que Pablo Iglesias diu les coses com li surten? Algú creu que el seu discurs no surt d’un powerpoint on hi consten els arguments que han de donar a la gent per votar-los? Però clar, entre escoltar algú de Podemos dient “nos roban” en un càlid míting bressolat per milers de persones i veure en un powerpoint filtrat a un diari un apartat titolat: “CiU=ladrones” hi ha un oceà sencer de doble moral.

Els argumentaris sempre són simplificacions. Raons que tots, del primer a l’últim, donen al públic perquè compri el seu producte i no el de la competència. Perquè la política és un producte, que es publicita i es ven com a tal, malgrat que ho vulguin negar molts que, com tot fill de veí, enganxen cartells amb eslògans, una marca i una imatge ben visible. Només cal veure com els platós han suposat per la política el que la publicitat a televisió va suposar per l’economia de consum els anys 60: la gent compra el que li venen millor.

I com a tot mercat, amb una opinió formada (o no) amb la informació que tenim disponible, comprem el producte que ens sembla que satisfà millor les nostres necessitats, assumint el risc d’equivocar-nos, entre un escampall de paradetes on s’amunteguen coses noves i velles, versions noves d’allò vell, autèntiques i d’imitació, allò poc freqüent que sempre ens ha sortit bo, allò que no sabem com ens sortirà i que ens arrisquem a provar, de les quals és difícil escatir-ne la idoneïtat.

Ens pot no agradar l’analogia, però cada vegada la política dóna més evidències que això és així: la quantitat de candidats i candidates atractius i joves creix, la publicitat tendeix a l’espectacularitat audiovisual dels grans esdeveniments comercials i esportius, el missatge es fa més simple i l’eslògan (“volem votar”, “sí se puede” o “en la buena dirección”, com “just do it”, “connecting people”, “yo no soy tonto” o “what else?”) pren un protagonisme fora de tota discussió.

Tota la teoria sorgida de l’enfocament econòmic de la política apunta que els parlaments són un mercat que en comptes d’obrir els diumenges obre cada quatre anys. El repte que tenim per davant és introduir fórmules per controlar la qualitat d’aquest producte que és la política, començant per una major transparència, perquè els votants sàpiguen en tot moment si el que han comprat els funciona, i en cas que no sigui així, puguin comprar amb el seu vot un producte millor entre altres opcions que puguin concórrer al mercat i competir entre elles lliurement.