Segons els estudiosos, quan volem entendre un fet humà, és convenient d’analitzar-ne els seus orígens. És als inicis de les coses on es fa patent la seva veritable condició, sense les capes de la història que el temps acumula al seu damunt. El mot “poble” prové de “populus”. Aquesta veu llatina vol dir exactament “els que defensen la ciutat” o “nació armada”. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies un grup de conciutadans autoanomenat Col·lectiu Pau i Treva ha fet públic un manifest on declaren “un greu error vincular la seguretat a la creació d’un nou d’exèrcit”, donant a entendre que la seguretat de Catalunya és suficient d’exigir-la verbalment perquè sigui efectiva, que amb els mots expressats convincentment n’hi ha prou per evitar una agressió. El concepte de la legítima defensa no fou creat per casualitat, i intentar d’entrar en el debat esdevé innecessari: l’etimologia d’aquells que es volen poble ens ho diu tot.

El que crec que és interessant d’analitzar, però, és com encara ensopeguem amb la nostra pròpia condició. Sembla que no en tinguem prou amb el que la història en ha procurat. D’una banda, el que aquest grup expressa és una forma de les infinites que hi ha per triar, on s’estructura aquesta nostra voluntat de perfecció immaculada. Sembla que no n’hi ha prou en voler ser com la resta de pobles que la humanitat ha anat proveint al llarg de la història. No: som tan arrogants que sempre ens delim per ser els millors en tot. Tenim problemes per escapolir-nos d’un setge que dura més de tres-cents anys, i l’única cosa que se’ns ocorre és insistir en una puresa que ni les veus més netes del Cristianisme han gosat mai d’afirmar. Sembla que vulguem ser esborrats de la història per ser excel·lits en l’altar de la puresa divina. Ens creiem Déus, però ni de lluny ens hi acostem.

En aquesta declaració també s’hi detecta el fet humà que s’hi amaga al darrera d’aquest posat cofoi i autosuficient. Les paraules que s’hi declaren són producte de gent presa pel pànic. Certament, fa ja uns quants mesos que hem sortit a explicar-nos més enllà dels Pirineus. I és ben cert que només hi hem trobat silenci. Un silenci que alguns potser no esperaven, i que ens impulsa a tots a creure que aquest cop tampoc no ens en sortirem. La política no és una ciència: és un art. I cal saber-ne per entendre què s’hi amaga darrera de cada gest, de cada mot i de cada silenci.

La dissociació entre el cos dels votants i el cos dels guerrers va ser una de les causes del declivi de Roma. Un poble per seguir fent passos en la història ha d’estar preparat per a la seva pròpia defensa. I per això mateix el poble d’Israel té les lleves militars obligatòries. La part de la humanitat que es vol lliure ens està esperant, però no es mourà abans que no ho fem nosaltres. Esperen que siguem nosaltres els que ens aixequem com homes lliures, encara que sigui armats amb un lliri, perquè només així sabran que estem disposats a anar fins al final. Qui no diu que no els deixarem a mig camí, un camí llavors encetat per ells, i no per nosaltres? La història n’és plena de falsos gestos. Però un poble que sigui digne del respecte dels altres pobles no pot quedar-se només en la paraula. Els de fora en saben molt més que tots nosaltres, i entenen que en els moments decisius la paraula pot expressar la voluntat, però el gest sempre indica la determinació.