L’estat espanyol sempre ha resolt els seus problemes, al llarg de la història, a base de garrotades. És a dir, per la violència i l’ús de la força, mitjançant una variada gamma d’expressions que van des dels cops d’estat o els pronunciamientos, fins a les guerres civils. Aquesta herència, tan poc edificant, constitueix una part del llegat que ha deixat als països americans que, segles enrere, va colonitzar. Fa centenars d’anys que algú va fer testament i encara tiren de veta. No és un indret, doncs, on senyoregi la força dels arguments, sinó l’argument de la força. De fet, la violència, la força, sembla ser que és l’únic llenguatge que entenen i on se senten còmodes, perquè dominen el tema. És a dir, rebutjant d’escoltar allò que defensen els altres, expressen a mastegots, cops de porra o a canonades, la seva por ancestral de conèixer els arguments dels altres. I potser perquè no tenen prou confiança en la solidesa de les seves raons, ni, per tant, en la capacitat per a convèncer a qui sosté posicions distintes a la seva, hi responen amb tota la irracionalitat de la violència.
No ens persuadeixen de la seva causa, ni ens captiven per les formes, ni ens atreuen pel futur que ens proposen, perquè saben que no és per res de tot això que se’ns ficaran a la butxaca, perquè no tenen res per a convèncer, ni captivar, ni atreure. Davant d’aquest fracàs, no disposen d’altre recurs que la violència, física, legal o política, però violència, al capdavall. I el recurs a aquesta és, precisament, la negació de la política, del diàleg, de la negociació, de la voluntat de resoldre els conflictes a partir de la paraula i els raonaments. Davant d’un conflicte, d’un problema o bé d’una discrepància, és ben clar que la resposta del “Ni hablar!” és als antípodes del "Parlem-ne!" i representen, una i l’altra, dues concepcions del món, dues cultures, dues maneres de fer i de ser.
Ja fa molts anys que, a Espanya, s’ha produït una institucionalització de la mentida i aquesta és emprada, amb tanta assiduïtat, per tanta gent, en tants àmbits, que la seva presència ha acabat fent-se un lloc, amb naturalitat, en el paisatge públic. Tots recordarem com, malgrat el substrat violent on reposa Espanya des dels seus orígens, els seus polítics de tots els colors asseguraven que "sense violència, es pot parlar de tot”. I ho deien en els anys més durs de l’escalada d’atemptats de l’independentisme basc armat, com si això de la violència fos una cosa exòtica a Espanya i, més encara, donant entenent que, en absència d’aquesta, era possible d’incorporar al debat polític públic tots els temes.
La situació de repressió que vivim, actualment, desmenteix una afirmació d’aparença tan bondadosa com l’esmentada. Avui, no solament no es pot parlar de tot, opinar de tot, mostrar-te favorable a allò que tu consideris adequat, sinó que, qui ho fa, s’arrisca a ser dut davant d’un tribunal i acabar engarjolat: facis rap, titelles o llibres. Si, a més, tens la gosadia de fer política democràtica i utilitzar les urnes per dirimir els conflictes i trobar solucions a partir de majories parlamentàries, ja has begut oli. Pots ser candidat a president de la Generalitat, amb un programa independentista i amb una candidatura independentista, perquè ningú no te n’impugna la llista electoral, però no pots presidir el govern de Catalunya, encara que siguis l’únic que reuneixi una majoria de vots favorables de la cambra. Ni tan sols se’t dona la possibilitat d’acudir al Parlament, no pas fent-hi acte de presència pistola amb mà i unes desenes de guàrdies civils armats, sinó proveït només amb un discurs polític on recolza la investidura presidencial. Fa més por, doncs, la resistència pacífica, la via no violenta, la política parlamentària, en definitiva, les urnes, que no pas les pistoles. Segurament, perquè aquest darrer és el terreny que ells dominen i l’altre, no. Davant del món, a més, necessiten inventar-se delictes de violència inexistents, perquè saben que el seu ús obté el rebuig internacional.
En canvi, la democràcia sí que crea simpaties. Saben també que, per l’ús de la força bruta, sempre guanyaran ells, com va passar amb ETA. Per això els és imprescindible de vincular independentisme català amb violència, per desprestigiar-lo. La violència no els fa por, tenint com tenen exèrcit i experiència demostrada en la matèria. Les urnes, sí, tècnica aquesta on ja no van sobrats. Per això van deixar parlar J.C.Yoldi, com a candidat a lehendakari al parlament navarrès, perquè no els feia por. És per això mateix que no han volgut que pugui fer el mateix ni Puigdemont primer, ni Jordi Sànchez després. Perquè aquests representen una majoria parlamentària que va guanyar les eleccions. Ras i curt, perquè el poble de Catalunya va voler que les guanyessin, no a cop de porra, sinó a cop de vot.
Por de les urnes
«Fa més por, doncs, la resistència pacífica, la via no violenta, la política parlamentària, en definitiva, les urnes, que no pas les pistoles»
Ara a portada