La ignorància, la incultura i la desinformació són garantia segura de dependència, opressió i colonització. Qui desconeix la realitat és més fàcilment manipulable. Per això arreu hi ha gent que s’aprofita de la ignorància dels altres per fer afirmacions que són falses, esbiaixades o bé del tot manipulades per tal d’afavorir les seves posicions i els seus interessos. Aquest és el cas de qui menteix deliberadament per tal de contribuir a establir un determinat estat d’opinió i aconseguir que aquest sigui el dominant i esdevingui, doncs, la veritat oficial, la normalitat inqüestionable.
 
Hi ha casos, però, malauradament massa freqüents, en què qui emet determinades opinions no menteix a consciència, sinó que fa afirmacions des de la seva ignorància colossal i és d’aquesta ignorància de proporcions oceàniques que es permet la frivolitat de pontificar a tort i a dret, amb tota impunitat. Joan Fuster, a propòsit d’aquestes situacions, ja es permetia d’advertir als indocumentats: “No faces de la teua ignorància un argument”. Clar que sempre es pot donar el cas de qui simultaniegi les dues condicions, que sigui, doncs, un ignorant i, alhora, també un mentider.
 
Fa cosa de quatre dies que el president del govern d’Espanya, el mateix que té el suport del govern de Catalunya en temes essencials, n’amollava unes quantes de l’alçada d’un campanar. No sols es permetia la fatxenderia amenaçant d’assegurar que el poble català mai no faria un referèndum d’autodeterminació, sinó que, en un moment en què hi ha més estats independents que mai a la història, ens etzibava que la tendència universal és la contrària a la independència. Aquest home, que parla anglès, però no català, ni basc, ni gallec, ni occità, ni aragonès, ni asturià, no es deu haver adonat -o sí, i ens deixa anar una altra guatlla-, que tothom vol participar en organismes supranacionals, cert, però cadascú vol fer-ho des de la seva pròpia sobirania nacional, directament, i no a través de mitjancers o de forma subordinada.
 
Diu a més, el tal Sánchez Pérez-Castejón, que això de l’autodeterminació i les constitucions i les lleis que no, que són conceptes que no s’avenen i que no n’hi ha cap que en reculli el concepte. I això dit, es queda descansat. L’autodeterminació, precisament, és considerat per l’ONU com un principi fonamental dels drets humans, tal com recull l’article primer del seu document fundacional, la Carta de les Nacions Unides: “Fomentar relacions d’amistat entre les nacions basant-se en el respecte del principi de la igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles”.
 
De l’autodeterminació en parlava, a més, l’Estatut de Núria (1931), en relació amb el Principat de Catalunya, refrendat pel poble en referèndum, i després retallat i desfigurat com sempre per les institucions i els partits espanyols. En parlaven també els textos dels projectes d’Estatuts d’Autonomia del País Valencià i de les Illes Balears, coneguts com a Estatut d’Elx (1976) i Estatut de Cura (1977). I, el desembre de 1989, el Parlament de Catalunya aprovà la no renúncia a l’exercici del dret a l’autodeterminació de la nació catalana, recollint la tradició democràtica i nacional que s’havia expressat mitjançant l’Assemblea de Catalunya.
 
Clar que tots aquests referents no són una constitució, certament. Però es dona la circumstància que hi ha un país amb una constitució que sí que parla d’autodeterminació, precisament l’únic estat del món que només té frontera amb Espanya: Portugal. I el president del govern de l’únic Estat veí sembla no tenir-ne ni idea, cosa francament greu, més encara si, sabent-ho, ho nega i, doncs, menteix. Es pot donar el cas que el president espanyol sigui un ignorant? Es pot donar, sí, però és poc probable. I que sigui un mentider? Amb l’experiència catalana d’uns quants segles, això ja és, certament, més possible.
 
L’article 7.3 de la Constitució de la República portuguesa afirma: “Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació i independència i al desenvolupament, així com el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió”. Poca broma... Poc abans, en el mateix article, s’assegura que “Portugal preconitza l’abolició de l’imperialisme, colonialisme i totes les formes d’agressió, dominació i explotació en les relacions entre pobles”. O sigui, no tan sols dret a l’autodeterminació, sinó dret a la insurrecció! Igual que Espanya, vaja...
 
A Portugal, on van proclamar la República el 1910 i encara la hi mantenen, amb la revolució dels clavells van trencar amb el règim anterior, els dirigents més destacats del règim dictatorial van haver d’emprendre el camí de l’exili i la policia política va ser dissolta. I no sols, això. També van accelerar el procés de descolonització i, des de l’acceptació del dret a l’autodeterminació dels pobles, el llavors ministre d’Exteriors Mário Soares, en contacte amb els independentistes, va facilitar els camins perquè els diferents pobles colonitzats per Portugal accedissin lliurement a la independència.
 
Aprofitant que Pedro Sánchez presideix ara la Internacional Socialista -i amb aquesta dada ja ens podem fer càrrec del pa que s'hi dona- estaria bé que parlés amb el seu homòleg portuguès i que s’informés del contingut de la Constitució portuguesa, abans de tornar a retratar-se com un fatxenda indocumentat. Un cop posat al dia i ben informat, ja és cosa seva que opti per continuar sent, públicament, un mentider. En tot cas, és bo que sàpiga que no tot el poble català està disposat a continuar bevent a galet i, sobretot, que no som un poble indocumentat.