El 17 d'agost no només es va escollir Francina Armengol com a presidenta del Congrés dels Diputats. També es va encetar una competició, l'enèsima, entre ERC i Junts. No per veure qui és més independentista, qui és més lleial a l'1-O, qui ha renunciat menys després de la tardor del 2017, qui gaudeix de més suports dins del moviment, qui obté més vots en unes eleccions. És una competició per veure qui treu més rèdits de la negociació amb l'Estat. És una dinàmica que té avantatges -la posició decisiva a Madrid contribueix a poder obtenir beneficis per part de la Moncloa, si es juguen les cartes amb talent-, inconvenients -sobretot per a Junts, que ha d'explicar al seu electorat que ara negociar amb el PSOE és tenir altura de mires i no vendre's a l'enemic-, i que obre un horitzó de possibilitats al Congrés que fins ara era inèdita.

També per a Pedro Sánchez, que si vol ser president haurà de fer concessions fins fa uns anys no hauria ni pensat. Escoltar un ministre com José Manuel Albares defensant de manera abrandada que el català no és una llengua minoritària i que compta amb més de deu milions de parlants hauria de ser normal, normalíssim, en un estat plurinacional, però mai hauria passat si el PSOE no necessités imperiosament els vots d'ERC i de Junts. I que ara al Congrés s'hi pugui parlar en les llengües oficials també neix d'aquest context. Ja sigui mogut pel convenciment -més o menys íntim- o per la necessitat -que hi és-, Sánchez sap que només pot arribar a la Moncloa si resol el cor del problema territorial. És probable que li agradaria més poder ancorar la majoria en altres partits -si encara existís Ciutadans i Ciutadans fos un partit veritablement liberal, no una caricatura del nacionalisme més banal-, però no té més opcions.

I ara tot és diferent perquè l'actor indispensable és Junts. ERC té el problema que ja ha dit públicament que unes noves eleccions podrien tenir "conseqüències nefastes", que és tant com dir que abans de permetre que el PP i Vox tinguin una segona oportunitat per sumar majoria acabaran investint Sánchez. En el cas del partit de Carles Puigdemont, que torna a tastar la satisfacció de posar nerviosos els poders de l'Estat amb simples tuits, la situació és un pèl diferent. Tot i això, aquesta setmana s'ha formalitzat -més per omissió que per acció- que Junts està instal·lada en la dinàmica negociadora a l'Estat. Després que s'ajornés la votació a Europa sobre l'oficialitat del català, podria haver sortit Puigdemont -o Laura Borràs- a dir que s'havia acabat tot. I el missatge, embolcallat amb suavitat, va ser exactament el contrari.

Escoltar Puigdemont reconeixent l'esforç d'Albares sobta, però s'entén perfectament perquè amaga un missatge implícit: les negociacions avancen entre el PSOE i Junts. Què fa ERC davant d'aquest escenari, en el qual es veu desplaçada després de desbrossar el camí del diàleg i d'assumir-ne els costos a les urnes? Parlar -potser massa- públicament, donar per feta l'amnistia i indicar -d'això se n'encarrega el Govern- que també caldrà que la Moncloa cedeixi més recursos per a Catalunya, amb el dèficit fiscal disparat i Rodalies que no funciona. S'intueix una certa desorientació derivada del fet que el PSOE doni per descomptats el seus vots i que el focus se l'emporti Junts, que fins ara havia menyspreat -i combatut- la via del diàleg amb l'Estat. És com aquell equip que lidera durant mesos una classificació i, a l'últim minut, veu com el principal rival s'endú el títol copiant les tàctiques que tant havia menystingut.

Junts pot posar condicions que fins ara eren inassumibles perquè el context ha canviat. Tan senzill i tan complicat com això. Tan cert és que sense aquest pes ara encara no es podria parlar català al Congrés, com que sense el camí emprès per ERC el terrey no hauria estat suficientment abonat per aconseguir-ho. En tot cas, en política és tan important què fa qui com qui fa què. Si la taula de diàleg l'hagués forçat Junts, qui dubta que hauria estat un assoliment històric i que Borràs -o qui fos- hauria corregut a asseure's-hi? El problema per a ERC és que Puigdemont està en disposició de posar condicions, i que pot sortir guanyant de tots els escenaris: si hi ha acord, es vendrà com a històric i forçat per haver mantingut la posició des de l'exili; si no n'hi ha, haurà estat culpa d'una Espanya irreformable. Junts no és Convergència, però n'ha heretat el manual. Sobretot en situacions delicades, que és quan surt l'ADN.

Ningú surfeja millor les contradiccions, i ningú sap vendre millor els fruits obtinguts. L'únic dubte és fins on tibarà la corda Puigdemont, perquè el que ara és una posició de poder es pot convertir, si hi ha repetició electoral, en la irrellevància i en una condemna perpètua a l'exili. Què val més la pena: no claudicar, treure dos escons més que ERC en uns nous comicis i veure com no es pinta res a Madrid en cas de victòria de PP i Vox, o bé influir durant quatre anys en Sánchez? El silenci d'aquests dies, senyal inequívoc que les converses són al més alt nivell, indica que ja hi ha resposta a la cúpula de Junts. Fora de la bombolla hi ha tornat la política.