No oblidarem mai els darrers mesos del 2017. L'angoixa, la ràbia, la impotència, el desconcert, l'èpica, la lluita, la dignitat de no deixar-se vèncer. Una barreja d'emocions que han marcat l'escenari polític –tan complex, ara mateix– i que ens porten a desitjar, avui que tenim llicència per fer-ho, coses que no pensàvem que fossin tan lluny fa només uns dies. I d'això han anat aquests darrers mesos de 2017: d'adonar-se de la realitat d'un Estat granític, sord i amb una implacable autosuficiència ideològica.
Sobre aquesta cruel constatació ha de construir-se el futur que desitgem per aquest 2018. I avui que ens permetem la llicència de fer-ho i desitjar-ho, no tinguem por a demanar l'acompliment d'algunes premisses elementals. Posats a fer, demanem un futur on no hi hagi homes de pau a la presó. Que s'aturi aquest retrocés imparable de drets individuals i col·lectius. Que es pugui escriure amb llibertat a qualsevol xarxa social, que tinguem dret a riure. Que l'únic aturador possible sigui el bon gust i la bona consciència, i no l'amenaça de la inquisició policial.
Posats a fer, demanem un cos policial que no rigui ni ofengui, que treballi en pro de tots els ciutadans i només al servei d'un règim ple d'arnes. Que el mort vivent del franquisme sigui, només, un ectoplasma de la ciència-ficció, i no aquest cos que encara regula, ordena, passa el ribot i aplica el 155. Demanem que el nostre país no tingui empreses que marxin pel simple fet de pressionar políticament i per fer servir la por com a arma ideològica de propaganda massiva.
Demanem, ja qui hi som, que tothom pugui expressar-se en les mateixes condicions, també els qui promouen la mentida, els qui fan mal a consciència i els qui se senten satisfets esclafant els altres. Per això, caldria que avui convertíssim en imperatiu –aquest sí, legal i ètic– la demanda popular que les majories governin sempre per (i amb) les minories. I que una franca minoria sorollosa i tavernària no es cregui amb el poder d'aniquilar tota una nació i l'autogovern que han escollit lliurement els seus ciutadans.
Posats a demanar, diguem prou fort que no volem que les lleis s'imposin amb bales de goma i a base de deixar borni al dissident. A la fi, són només un grapat de bons desitjos -ara que venen els Reis- per seguir construint allò que no volen els qui ho impedeixen a cops de detenció i humiliació: una societat més decidida, més ferma, més digna i cada vegada més lliure.