Fa una calor que bleeix les pedres, aquests dies, a Madrid. I en això, sense que serveixi de precedent, sí que hi ha una coincidència amb el nostre país i amb la resta d’Europa. La gent s’arrecera a tots els racons d’ombra que troba i es remulla cara, clepsa i clatell allà on veu un rajolí d’aigua, una font o un estany. És una ciutat amb bons museus i tot de grans edificis com correspon a una capital d’Estat. Disposa també d’una bona oferta de llibreries, però crida l’atenció que els títols que hi venen siguin tots en castellà, fet que en complica la venda al turisme exterior, que no té per què saber l'idioma i se sent discriminat perquè no hi troba llibres en la seva llengua.

Encara que sembli estrany, totes les cadenes de televisió, siguin públiques o privades, són absolutament monolingües i emeten exclusivament en castellà, mesura excloent de tots els altres idiomes de la terra. A més a més, ni tan sols incorporen, ni com a tertulians, especialistes temàtics, o ciutadans anònims pel carrer, ningú que no parli castellà, com si allà no hi hagués milers de persones, posem per cas, que utilitzin el xinès, l’anglès, l’àrab o el català, la presència dels quals reflectiria amb més precisió la realitat social i lingüística d’una ciutat on viu gent tan diversa, també des del punt de vista idiomàtic. 

[noticiadiari]2/261480[/noticiadiari]
Les autoritats tenen clar que la llengua del seu país és el castellà i que aquesta és l’única que ha d’aparèixer oficialment en tots els àmbits: sistema educatiu, mitjans de comunicació en tots els formats, retolació, etiquetatge, productes farmacèutics, alimentaris i higiènics, cinema, administració de justícia, forces armades, policia, diplomàcia, cultes religiosos, lleure, esport, és a dir, tot. Cap espai, doncs, per a cap altre idioma que no sigui el seu. Fins i tot, en l’àmbit sanitari, m’expliquen que hi va haver problemes amb un nen de Maó (Menorca), de dos anys i mig, que parlava en català i a qui els metges s’entestaven a atendre en un idioma que no entenia, posant en perill la seva salut.

Són gent amb consciència lingüística, defensen la seva llengua, la fan servir en tot moment i a tot arreu, n’exigeixen el coneixement per obtenir-ne la ciutadania, i mai no tenen la consideració de canviar a l’idioma del seu interlocutor si algú se’ls adreça en altres llengües, ni que siguin veïnes, com el portuguès, el català, el francès o el basc, posem per cas.  I a les botigues s’adrecen sempre, invariablement, en castellà als seus possibles clients, donant per suposat que tothom els entén.

Fins i tot, malgrat que seria un detall molt bonic, no tenen cap gest de reconeixement cap a la diversitat interna de la seva llengua, atès que no disposen enlloc d’informacions diferenciades en andalús, extremeny, mexicà, argentí, xilè, veneçolà, murcià o canari. Està clar que són molt tancats, radicals i extremistes, i porten el seu maximalisme fins a nivells insospitats en tots els camps. En una plaça important -de Colón crec que en diuen-, hi voleia una bandera espanyola de dimensions desproporcionades, però com que ells, ja de naixement, no són nacionalistes, es poden permetre això i més. M’hi he fet una foto de record, sota del pal, com també davant l’edifici de la Real Academia de la Lengua, en tots dos casos amb el mateix gest de la mà dreta, amb el puny clos, per immortalitzar-ne el moment.

Es veu, però, que ara tenen problemes. Resulta que hi han fet eleccions i les ha guanyades el PP, el partit fundat per ministres de Franco, el partit que va aplicar l’article 155 de la seva constitució per suspendre l’autonomia de Catalunya i fer fora del seu càrrec el president de la Generalitat, els membres del Govern i posar la policia catalana i el conjunt de funcionaris a les ordres de la policia i l’administració espanyoles. Però ni tan sols sumant els seus vots amb Vox, un partit que encara que sembli impossible és encara més ultrareaccionari que el PP, no fan majoria. El partit que ha quedat segon és el PSOE, que durant la Dictadura de Primo de Rivera va col·laborar amb aquell règim, i que va donar suport incondicional al PP en l’aplicació antidemocràtica i anticatalana del 155, manifestant-se pels carrers de Barcelona al costat de tota mena d’entitats xenòfobes, supremacistes i rabiosament catalanofòbiques i fent-s’hi fotos, joiosament agermanats amb els seus dirigents. 

Aquest partit obrer -segons exhibeixen les seves sigles- no bada boca davant la repressió desfermada per la Fiscalia, que impedeix l’ús del català al Congrés i no el promou a l’europeu, trenca la unitat de la llengua en els organismes oficials amb denominacions diferents per a versions idèntiques (ministeri de Cultura inclòs), presenta recursos contra lleis del Parlament que milloren clarament el benestar de la gent, incompleix les inversions pressupostades any rere any, manté una pèssima prestació del servei públic ferroviari, sosté un sistema judicial que exclou diàriament la llengua catalana amb jutges i magistrats que ni la saben ni tenen gens d'interès per saber-la, etc.

[noticiadiari]2/261421[/noticiadiari]
Tota aquesta colla són molt de la conya i, malgrat que no han guanyat les eleccions, ara es veu que demanen als catalans que els votin el seu president, el mateix que es passeja pel món afirmant, amb arrogància castissa, que el “conflicte català” s’ha acabat i que a Europa ja no en parla ningú gràcies a la seva política. La catalanofòbia és general a Espanya, abasta tots els sectors socials i ideologies, per més que progressistes que alguns es vantin de ser, malgrat que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears facin l’aportació fiscal més important de tot l’Estat, i que, a l’hora de la veritat, siguin els territoris més maltractats i figurin sempre a la cua de la inversió pública, discriminació crònica que el govern socialista obrer mai no ha corregit.

Malgrat aquest balanç nefast del seu govern cap a Catalunya, el PSOE demana el suport dels parlamentaris independentistes per evitar un govern PP/Vox, perquè, si així fos, es veu que hi hauria una gran repressió contra els catalans, s’impediria l’ús de la llengua al parlament espanyol i no el promourien a l’europeu, trencarien la unitat del català en els organismes oficials amb denominacions diferents per a versions idèntiques (ministeri de Cultura inclòs), presentarien recursos contra lleis del Parlament català que milloren clarament el benestar de la gent, incomplirien reiteradament les inversions pressupostades any rere any,  mantindrien una pèssima prestació del servei públic ferroviari, sostindrien un sistema judicial que exclou diàriament la llengua catalana amb jutges i magistrats que ni la saben ni tenen gens d'interès per saber-la, etc.

I no sols no fan cap proposta atractiva per guanyar-se’n el vot, sinó que, amb la supèrbia de sempre, els adverteixen que no se’ls acudeixi presentar exigències “maximalistes” en la negociació, sense tenir en compte que la seva acció de govern ha estat del tot maximalista contra els interessos catalans. És que el vot dels independentistes catalans ha de servir per consolidar un executiu que ens discrimina culturalment, ens maltracta econòmicament i ens reprimeix políticament, a canvi d’una paperina de confits? Quan serem conscients que la missió dels catalans a l'Estat no és resoldre’ls els problemes, sinó crear-n’hi de nous per forçar una solució als nostres? Com diu el narrador Josep Vallverdú: “L’únic que fa por al poder és la força”. Quan farem servir la nostra, no per allargar el conflicte polític indefinidament com fins ara, sinó per presentar batalla i guanyar-la, dins i fora del país?

[noticiadiari]2/261485[/noticiadiari]
Ara són justament els mateixos que es van entendre per aplicar-nos el 155 els que tenen un problema i els que haurien de resoldre’l. I si no poden fer-ho només entre ells, sols poden acostar-se als catalans plantejant-los una proposta a canvi de la investidura que no sigui ni una almoina, ni un insult, ni una humiliació: final de la repressió i deixar el futur del poble català en mans d'ell. Si no fem servir els nostres vots per fer-nos valdre i que es vegi clar el sentit de la nostra lluita, de què serveix votar a Madrid? Potser no han entès encara, i estaria bé que se’n comencessin a adonar, a Espanya i a la direcció dels partits catalans, que ja no es tracta que ens governin millor, sinó, ras i curt, que deixin de governar-nos. 

El problema el tenen ells i nosaltres tenim l’oportunitat que tothom torni a adonar-se de la nostra força, del caràcter de la nostra lluita i de la inviabilitat de l'Estat fins que no reconegui el nostre dret a decidir el nostre futur nacional amb plena llibertat. I que tots puguin ser a casa sense càrrecs: presos, encausats i exiliats. No sé si ha de ser ara, però s’acosta el moment d’un revulsiu de debò que ens faci alçar del sofà. Un gest valent, decidit, coratjós, que ho capgiri tot i ens retorni la iniciativa davant nostre, Espanya i el món. Però el gest en què penso, ara mateix, en ple període de negociacions preinvestidura, no pot ser un suïcidi individual, sinó una decisió electritzant per l’impacte majúscul que tindria, el qual requereix una resposta social i nacional massiva, sòlida i organitzada. En serem capaços?