La darrera sorpresa de la campanya electoral francesa és la còpia, paraula per paraula, que ha fet Marine Le Pen d’un discurs de Francois Fillon de fa pocs dies. Els mitjans tecnològics permeten veure, a tothom que tingui una pantalla, una comparativa minut a minut, que fa un perfil de Twitter, @RidiculeTV, on es pot comprovar que els dos diuen el mateix amb dies de diferència.

El mateix va succeir fa uns mesos amb Melània Trump i Michelle Obama, en aquell cas, de la mateixa manera, Melània va copiar literalment una part d’un discurs de Michelle fet poc temps abans.

En els dos casos les excuses de les que han copiat són febles i no convencen a ningú. És més, tampoc tenen conseqüències, no són denunciats pels seus autors ni tenen repercussió judicial.

Com indica el nom del perfil de Twitter que ha destapat el fet a França, és ridícul que algú pensi que, en el món d’avui, es poden copiar literalment textos o frases públics, i privats i m’apureu, sense que ningú no ho sàpiga. Si és així, la meva pregunta és: “Per què ho fan?”

Podria ser que, en realitat, els que copien no tinguin cap intenció de trencar-se el cap fent la feina que comporta crear un discurs de qualitat, i el fan servir en la creença que, els seus votants, quedaran convençuts de la seva vàlua, independentment de quin sigui l’origen d’aquestes paraules.

Això és una conseqüència de la manca de formació del públic en general, sobre el llenguatge d’Internet i la creació de continguts a la xarxa. Una cosa és fer servir els mòbils i una altra de ben diferent és crear el contingut que ens té amorrats a la pantalla. Ni el sistema educatiu, ni els mitjans de comunicació són capaços, hores d’ara, de formar adequadament l’usuari. La immediatesa, la rapidesa i la facilitat d’accés a la informació deixen darrera la formació, el coneixement i el saber.   

I per això som a l’era de la postveritat, aquella que en realitat no és veritat sinó mentida. Les anomenades fake news són les reines de la comunicació digital. Una mentida sonora, excloent i furibunda que estan fent servir des de les empreses de màrqueting, fins als mitjans de comunicació i especialment aquells polítics mancats d'honorabilitat, i cercadors de votants amb qualsevol excusa, la ideologia és el de menys.

Trump i Le Pen són exemples clars d’això, figures polítiques que ens interpel·len sobre nosaltres mateixos i sobre la banalitat de les nostres accions de compromís i responsabilitat vers la política. Si poden guanyar les eleccions a països del primer món com els EUA o França, no és una qüestió menor. Primeres potències del món en mans de personatges que menteixen descaradament i no pensen deixar de fer-ho, pel que es veu, és la demostració de la degradació de la política i la democràcia.

En realitat estem en l’era de la gran mentida, aquella que Internet ens presenta com un acudit més del gran show en què s’està convertint el segle XXI.