Una de les febleses del procés més significatives, entre moltes d’altres, ha estat la creure que la dinàmica política no tindria conseqüències massa greus en el funcionament ordinari del sistema econòmic. La combinació d’europeisme, de poca concreció en el contingut polític del que seria finalment la independència un cop conquerida i certes expressions de prudència però no d’oposició frontal per part del nucli dur del capital financer català, van fer creure que “la revolució dels somriures” mantindria un nivell de conflicte raonable que no espantaria a uns mercats sempre porucs.

Quan les coses es van començar a posar sèries, i les trucades des de diversos indrets d’Europa van començar a ser persistents i plenes de preocupació, aleshores un parell de gestos de les entitats financeres més importants del país varen mostrar la fragilitat de tot plegat i van provocar una reacció en cadena (segurament animada des dels enemics del procés). I és aquí on el conflicte amb totes les seves lletres va prendre forma, quan abans simplement es tractava d’organitzar tota mena d’enginyoses mostres de mobilització de una part molt i molt significativa de la població catalana que buscava i busca en la independència un futur millor.

No tinc cap mena de dubtes que l’onada de canvis de seus d‘empreses i les primeres senyals de que les coses podien prendre camins econòmicament i laboralment complicats, han estat factors claus  en la mobilització de molts dels que fins aleshores assistien preocupats però silenciosos a la dinàmica accelerada del procés.

Una de les preguntes a fer-se és si amb un sistema econòmic diferent al que tenim les coses haurien seguit el mateix camí. No podem demostrar res ja que som en el terreny de les suposicions. Però, em pregunto si el grup Mondragón hauria canviat de seu. O dit d’una altra manera, si a Catalunya disposéssim del teixit cooperatiu que té el País Basc o Quebec, ¿les coses haurien passat de la mateixa manera?. També és cert que si fos així, potser l’acceleració sense aturador que hem vist a Catalunya potser hauria estat diferent.

Si no tinguéssim aquesta mena de desconnexió entre dinàmiques econòmiques i dinàmiques polítiques que hem vist, potser aleshores els avenços no serien tant ràpids, però segurament acabarien sent més sòlids. No caldria potser parlar tant d’estructures d’estat sinó d’estructures de subsistència i de treball més resilients i estables. Al final, per poder parlar de sobirania de manera seriosa, caldrà anar construint molts espais diversos de sobiranies en minúscula i en plural.