No fa gaires mesos, el jutge Pablo Llarena es vantava en cercles del poder madrileny de ser l'encarregat de "solucionar el que els polítics no s'han atrevit a arreglar". La seva causa inquisitorial contra l'independentisme estava cridada a sepultar d'una vegada per totes les aspiracions dels rebels catalans. 

Els primers mesos Llarena va ser una piconadora. Va actuar sense contemplacions contra els drets, les llibertats i el patrimoni dels principals líders polítics i socials de Catalunya. Els poders polítics, fàctics i mediàtics de l'Estat el van arropar i aplaudir amb les orelles. Tot anava rodat. Els catalans desarien al calaix les seves pretensions agosarades per vàries generacions.

Tanmateix, Llarena va trobar-se amb una fermesa absoluta per part dels empresonats i dels exiliats, i amb que la seva instrucció no passava la prova del cotó de la Justícia de diversos països europeus. A Espanya era igual si forçava uns tipus penals que requereixen violència per verificar-se. Però a Europa és diferent. Així, va haver de menjar-se amb patates unes euroordres que deixaven en evidència tota la seva instrucció.

Per a més inri, l'orgull espanyol va jugar una mala passada a Llarena. En unes jornades la FAES, el magistrat va vantar-se de la seva croada contra els catalans, i va vulnerar de manera flagrant amb les seves declaracions la presumpció d'innocència dels processats. 

Inicialment, Llarena se'n va riure, de la demanada presentada a Brussel·les. La Justícia espanyola ni tan sols va tramitar-la. Tanmateix, la Justícia belga va continuar el seu curs, i Llarena va adonar-se que corria el perill de ser jutjat en absència. És aleshores quan descobreix que a fora no gaudeix de la impunitat espanyola que li permet fer el que li surti del barret, sigui o no il·legal.

L'Estat surt d'immediat en defensa de Llarena mitjançant el Consell General del Poder Judicial. aprovant una empara que vulnera la seva pròpia normativa de funcionament i tot l'ordenament jurídic espanyol. D'entrada, la demanda belga no es refereix a la funció jurisdiccional de Llarena, sinó a uns fets produïts en unes jornades de la FAES, no pas en seu judicial.

A més a més, el CGPJ ha violat la llei que estableix un termini de deu dies per demanar l'empara per atacs a la independència dels jutges en exercici de la seva funció –que ja hem vist que no és el cas. Fent-ne cas omís, atorga una empara que fa que les conseqüències econòmiques –així com les despeses de representació legal a Bèlgica– siguin assumides pels contribuents. Com amb el rescat bancari, el Castor o les autopistes, quan van mal dades, la ineptitud o la corrupció la paguem entre tots.

L'Estat ha entrat en pànic amb la demanda civil contra Llarena a Bèlgica, però és massa tard per fer-se enrere i evitar les conseqüències de la judicialització del conflicte polític. A Madrid comencen a comprendre que tot plegat pot ser el preludi d'una desfeta molt més gran, quan les causes de Llarena i el jutjat 13 arribin a instàncies europees i l'Estat quedi en evidència. Temps al temps.