La setmana ha estat generosa en discursos tremendistes sobre la proximitat d'una guerra a Europa. Com si, de sobte, cada adult major d'edat i amb unes condicions físiques raonables no tingués alternativa a desplaçar-se al front en el curt termini. N'ha parlat el president francès, Emmanuel Macron, i hi ha insistit Ursula von der Leyen, la líder de la Unió Europea (UE), aspirant a repetir en el càrrec i que en els últims mesos -especialment amb la guerra a Gaza desfermada després de l'agressió de Hamàs- ha protagonitzat més d'una relliscada en matèria de política internacional. Sembla com si no hi hagués alternativa a un conflicte bèl·lic a gran escala, amb crides a invertir en defensa i amb avisos sobre preparar-se per una economia de guerra. Ucraïna i el Pròxim Orient són els principals focus de tensió, palpable i latent al mateix temps, dues zones en què hi ha en joc la configuració d'equilibris de la primera meitat de segle.

A l'est d'Europa, Vladímir Putin no és capaç de guanyar, però tampoc ningú és capaç de derrotar-lo. Les tropes russes no han trepitjat Kíiv ni han situat un govern titella en el lloc de Volodímir Zelenski -a qui el rol de guardià de la llibertat occidental ja comença a anar-li un punt gran-, però la contestació interna és escassa. La poca que hi ha acaba amb presó i mort, una fórmula que resulta infal·lible per als règims autoritaris. Rússia imposa respecte, potser perquè no amenaça, simplement executa. Que li ho diguin al desertor que va ser assassinat al País Valencià per ordre del Kremlin. I que s'analitzi fins a quin punt s'ha trobat normal que un estat com el rus se senti suficientment fort per dur a terme una acció com aquesta dins la UE. O per amenaçar amb armes nuclears que "destruirien la civilització", segons ha dit aquest dijous.

Al Pròxim Orient, lluny d'haver-se posat en marxa l'enèsim conflicte entre Israel i Palestina, les possibilitats que les hostilitats escalin a nivell geogràfic obliguen a contenir la respiració. Paradoxalment, una de les contraofensives més justificades de la història recent -només cal veure els testimonis dels qui van atacar Israel sota la bandera de Hamàs per entendre-ho- està suposant la derrota de l'estat israelià en el terreny internacional. La solució dels dos estats guanya adeptes a tot arreu, potser perquè és l'única idea que implicaria un mínim de civilització per les dues bandes a l'hora de relacionar-se, i fins i tot als Estats Units hi va veus crítiques amb Benjamin Netanyahu. Lluny d'animar la desproporció bèl·lica d'Israel -que hauria de ser més responsable en la mesura que està homologada dins les democràcies occidentals-, l'administració nord-americana fa mans i mànigues perquè hi hagi una treva profunda.

El termòmetre de si la situació global va a pitjor s'acabarà de configurar al novembre, amb les eleccions als Estats Units. Bressol de la democràcia moderna, el sistema actual presenta esvorancs: si el millor que poden oferir com a potència és una oda a la gerontocràcia en els propers comicis, potser és que alguna cosa falla. Que Donald Trump tingui serioses opcions de tornar a la Casa Blanca també indica com fins i tot les democràcies -amb tots els sistemes de checks and balances activats- han de lluitar dia a dia contra la temptació autoritària. Trump admira Putin, perquè voldria ser com ell -una espècie de dictador de Happy Meal-, i perquè li sobren les urnes quan no és ell qui guanya. Davant hi tindrà un Joe Biden que, cada dia que passa, deixa imatges més distòpiques. L'última, fer anàlisis de política internacional gelat en mà.

El món és més dur des de fa dos anys, des de la invasió russa d'Ucraïna, i no s'entendrirà en el curt termini, per més que ho vulguin els pacifistes de sofà i comoditat assegurada. És raonable que els dirigents europeus cridin a preparar-se per la guerra, com si portessin incorporat el xip del component cíclic de la història: per què el segle XXI ha de ser diferent als anteriors, amb conflictes massius, a vegades separats per només unes dècades? També hi ha un altre component: una guerra en els propers anys requerirà només invertir en armament? Tot indica que no: és probable que en el reordenament global hi intervinguin altres factors, com ara la ciberseguretat o la intel·ligència artificial, que com passa amb la natural, no té per què estar destinada al bé comú. La tecnologia, associada sempre al progrés, serà un element més si existeix algun tipus de conflicte global. Una bala mata, però un mòbil domina. Què valdrà més?

I, mentrestant, de què es parla a Catalunya? De la conveniència de construir un macroprojecte turístic amb casinos incorporats. La metàfora més precisa de la desorientació i de la manca de discurs sobre el que Europa -i el món- poden viure en els propers anys.