Si, realment, una nació és el resultat d’un seguit d’elements diferencials, de referents culturals, de valors compartits, de pràctiques col·lectives, no hi ha dubte que som una nació. En el cas concret del Principat, l’originalitat “nacional” és de dimensions tan colossals que supera amb escreix la paradoxa. Es dona la circumstància, per exemple, que el procés d’independència, iniciat formalment a partir de 2012, la majoria absoluta de parlamentaris independentistes i un govern independentista de diferents colors els onze darrers anys, ha coincidit, inexplicablement, amb el període en el qual l’ús públic i privat de la llengua pròpia del país, el català, ha patit el retrocés més considerable. Qualsevol observador estranger que ens visités ho constataria a l’instant, fixant-nos tan sols en tres aspectes distints: televisió i ràdio públiques, Congrés de Diputats i canvi de llengua amb interlocutors no catalanoparlants i, suposadament, sense comprensió oral d’aquest idioma.
 
Tant TV3 com Catalunya Ràdio van néixer el 1983 amb l’objectiu fonamental i prioritari de normalitzar la llengua a la televisió i a la ràdio públiques. Però, al llarg d’aquests 40 anys, la reculada que hi ha tingut l’ús regular del català dispara totes les alarmes possibles. Sent conscients que es tractava de treure el català de la marginalitat en aquests àmbits audiovisuals, es prioritzava sempre la llengua catalana per respecte als televidents que si seguien la cadena era per trobar-hi la normalitat que no era possible enlloc més. Per exemple, quan s’entrevistava algú que no entenia el català, se li posaven auriculars amb traducció simultània i les preguntes li eren formulades en català. Amb els anys, els nivells de deixadesa lingüística, manca absoluta de consciència idiomàtica i, probablement, un nivell baix de compromís cívic amb la llengua i el país han arribat a límits deplorables.
 
Ara, però, per complaure una sola persona que ignora la llengua de la televisió on és entrevistat, sovint cobrant, es castiga tota l’audiència que mira TV3 privant-la del dret a veure TV en la seva llengua, raó fundacional de l’empresa i motiu central pel qual els espectadors segueixen aquesta cadena i no una altra. Per quins motius TV3 ha canviat tan radicalment de pràctica lingüística i ha optat per un model provincià, subordinat i acomplexat que no es practica enlloc més? Amb la quantitat de traductors com hi ha, per què no es fa sempre traducció simultània de les preguntes plantejades en una entrevista a plató?
 
Per quins motius no es prioritza sempre, quan es fan entrevistes per qualsevol tema on es requereix la veu d’una persona experta o afectada per la notícia, algú capaç d’expressar-se en l’idioma característic de la cadena que l’entrevista, sigui una vaga sindical, un aclariment financer, una informació sobre consum, habitatge o l’opinió sobre un conflicte bèl·lic? És que no hi ha catalanoparlants que facin vaga? Ni experts en l’àmbit de les finances, el consum, l’habitatge o els conflictes internacionals que parlin català? Així les coses, no fa gens estrany que hi hagi marques que ni es prenguin la molèstia de fer la seva publicitat en català a TV3, atès que, pel que sembla, la cadena no té cap criteri lingüístic al respecte. Pensem, per un instant, en el sidral que s’organitzaria a TVE, Antena 3 o Telecinco si es fes el mateix, passant publicitat en català en aquestes cadenes en espanyol...
 
D’ençà que la mallorquina Francina Armengol arribà a la presidència del Congrés de Diputats, ja és possible que els parlamentaris puguin utilitzar la seva pròpia llengua i no, exclusivament i de forma discriminatòria com fins ara, només els castellanoparlants. Semblava que amb aquesta mesura, que permet visualitzar la diversitat idiomàtica de les diferents comunitats lingüístiques de l’Estat, els representants dels partits catalans, més encara si s’autoanomenen “independentistes”, havien d’emprar sempre, amb tothom i en qualsevol circumstància, la llengua pròpia del territori del qual procedeixen, com ho fan els castellanoparlants amb la seva. Però no ha estat així: hi ha portaveus catalans a la cambra espanyola que continuen emprant el castellà com si res, renunciant inexplicablement a l’ús de la llengua característica dels que representen, i usant el català, a tot estirar, per debatre amb altres diputats catalanoparlants. De què serveix, doncs, poder utilitzar el català al Congrés si no el fem servir? O potser hi ha qui creu que parlar català fa poc revolucionari i que no es pot dir “fatxa” a qui n’és, en la nostra llengua?
 
La pràctica discriminatòria de no parlar en català a qui, d’entrada, no se’ns ha adreçat en aquesta llengua, enfonsa cada vegada més la llengua catalana en el pou de la inutilitat i la irrellevància. En el fons, és una pràctica del tot discriminatòria i, de manera inconscient, un xic xenòfoba, en la mesura que nega el dret a ser tractat en català tothom a qui el parlant percep, per prejudici, ignorància o un concepte del tot erroni de l’educació, com a no pertanyent a la mateixa tribu. Redueix l’ús del català només a qui ja el parla, en limita el coneixement als usuaris habituals i tanca la porta a la plenitud de la ciutadania cultural a tothom qui, encara, no s’ha incorporat a la comunitat lingüística. És evident que, per aquest camí, mai no s’hi incorporaran i els catalanoparlants acabarem sent els “altres”. A més, què duu a pensar, d’entrada, que una persona africana, asiàtica, americana, centreeuropea, escandinava o espanyola no està capacitada per entendre l’idioma del lloc on viu voluntàriament? Si tan incòmode s’hi trobés, cal pensar que ja hauria canviat de lloc de residència, que és el que faríem tots.
 
Si els catalanoparlants prescindim del català, qui esperem, doncs, que el faci servir si no ho fem nosaltres? De què serveix tenir una TV i una ràdio en català si hi contracten col·laboradors que no el parlen? Algú s’imagina un tertulià habitual de TVE que no parlés espanyol, de la BBC que no parlés anglès, de la RAI que no parlés italià? O un parlamentari hispanoparlant que, podent parlar espanyol a la cambra on ha estat escollit, renunciés a fer-ho? O algú del barri madrileny de Salamanca, Quintanilla de Onésimo o Majadahonda que deixés de parlar la seva llengua, normalment, per adreçar-se a interlocutors desconeguts? En fi, si no hi ha un canvi radical en aquest tema, començant pels dirigents polítics i càrrecs institucionals, avesats a fer declaracions en espanyol un cop ja les han fetes en català, amb la qual cosa la primera intervenció no serveix de res perquè la segona esdevé la important, el futur de la llengua catalana no és pas el que somiàvem quan no teníem el que tenim ara: govern independentista a la Generalitat i majoria independentista al Parlament.