Divendres dia 30 setembre vaig rebre la carta de la Generalitat de Catalunya on informava que era presidenta de mesa en les votacions del referèndum de l'1 d'octubre. No vaig dubtar que era la meva responsabilitat, el meu deure. He decidit fer una crònica uns dies després dels fets, per si serveix la descripció subjectiva, el meu relat vivencial, per teixir alguns ponts racionals, i per reclamar i oferir empatia, especialment amb els distants.

He de confessar que visc amb il·lusió i incertesa i inquietud alhora, des de fa temps, el procés català. Jo, com la majoria, havia imaginat un escenari diferent. Massa coses són per defecte, especialment un referèndum unilateral, però, finalment és la solució democràtica trobada, acordada per la majoria parlamentària que va sorgir de les darreres eleccions autonòmiques del 2015.

El conflicte ve de lluny. No parlo del 1714 únicament, ni del Decret de Nova Planta, sinó, en l'etapa més recent, de la gestació d'un anticatalanisme bàsicament engreixat des de la victòria del president Aznar el 2000, i la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut del 2006, l'any 2010. Cap proposta tangible durant set anys. I el debat de la Catalunya com a nació va passant al bagul dels records i va començar a créixer el de la Catalunya com a Estat.

Sempre havia pensat que el socialisme, català i espanyol, podia compartir dues qüestions: la Catalunya Estat (independent o federat amb Espanya) i un referèndum per dirimir entre la Catalunya independent o associada a una Espanya composta pluriestatal (Espanya autonòmica, País Basc i Catalunya).

Espanya com a construcció empàtica política s'ha perdut en el temps. Ja el 1995, en les eleccions autonòmiques, el candidat Joaquim Nadal reclamava una reforma de la Constitució per rellegir l'encaix de Catalunya a Espanya, considerant que aquell acord de la Constitució de 1978 havia quedat obsolet. En realitat, és l'Espanya que no es troba, la que fa créixer, a foc lent, la voluntat de sobirania, adormida en el temps. Entre 15 i 20 anys d'esperar una proposta des d'Espanya per a Catalunya és el que ens porta a l'1-O.

I una part de Catalunya ha decidit que la solució no vindrà d'Espanya. El verdader canvi del catalanisme cap a un catalanisme sobiranista és quan, al voltant de l'any 2012, la desafecció que preveia el president José Montilla es converteix amb voluntat de llibertat, de construir de manera autònoma. Sumant catalans per convenciment i altres per defecte.
 
Torno a la cronologia dels fets del 1-0
 
6 de la matinada: arribada a l'Escola, seu electoral de Sant Gregori, el meu poble. Tot el cap de setmana i la nit fent activitats. Joves (exalumnes), famílies, gent del poble. I poc a poc 100, 200, 300 persones, fins a la constitució de les meses electorals. Complicitats a flor de pell, tranquil·litat expectant. La custòdia de l'escola ha sigut útil i de moment comencem, entrem i constituïm. Els Mossos Esquadra fora del recinte electoral durant el tot el dia, per prevenir aldarulls, per garantir la convivència, per prevenir la violència. Discrets, amatents.
 
8.30-9.45 h.: Apagada sistema informàtic, del cens electoral electrònic. Primeres decisions: tornar al cens clàssic i ja 500 persones fent llargues cues per votar. Primera constatació dels perfils de votants durant tot dia: joves, grans, molt grans. Joves de primera mirada entusiasta, de primera transició viscuda, adults amb determinació inquieta i més grans amb ulls plorosos, per gaudir del moment de la vida esperat i ple de records de dificultats. Però ja arriben per mil comunicacions les primeres imatges de les càrregues dels cossos nacionals de policia als col·legis arreu de Catalunya.  Por, nerviosisme, impotència però llavor de complicitats per la custòdia de l'espai públic de la plaça davant, de les urnes, de la seu electoral i de residència pacífica en cas de què la policia impedís les votacions. Patrulles ciutadanes de vigilància.
 
9.45-12 h.: Votacions amb el cens habitual i finalment amb el cens informàtic universal. Hores d'espera, sense una queixa de persones de totes les edats que s'autoorganitzaven i que deixaven pas a les persones amb més dificultats o mares i pares amb nadons, o persones amb mobilitat reduïda. Emocionant: fills acompanyants a pares de 90 anys, amb moltes dificultats, amb sordesa, falta de visió o amb oxigenoteràpia però amb la dignitat i l'enteresa de la transcendència. La majoria volien tenir la imatge fotogràfica per la seva història personal a través del smartphone. Tendresa. Moltes llàgrimes, però emocions contingudes dins col·legi i cants i companyonia ordenat fora.
 
11 h.: Arriben les imatges dures del Col·legi Verd, del Bruguera, de Sant Julià de Ramis,...tot a prop a 6 Kilòmetres. Guàrdies a les rotondes de connexió amb Girona per alertar de l'arribada dels cossos de Seguretat Nacional al poble. Estàvem vius o era un malson? Però les agressions vistes nova llavor de determinació. Les xarxes socials com a element comunicació i d'enxarxar complicitats. El President Puigdemont vota a Cornellà de Terri per evitar més tensió a Sant Julià de Ramis.
 
12-14 h.: Alarmes d'imminent arribada de cossos de seguretat nacional per requisar cens, urnes. Reunions dels membres de les meses i decisions de continuar. Només l'empatia de tots, amb les més de 300 persones fixes fora tot el dia i el convenciment de què el que fèiem no podia ser delicte  van permetre la continuïtat de les votacions. Corredisses dins escola, recerca de racons, de llocs per amagar les urnes si venen. Si no fos tant absurd pensaria que no és cert. Pur Kafka. No contaminar-nos del què arribava de diferents punts de Catalunya, de les imatges de ferits, de col·legis electorals tancats,... va ser clau l'empatia va permetre crear un oasi, un microcosmos de suport mutu. Imatges de Gasos lacrimògens, de pressió policial a Aiguaviva, més ferits i intents de coartar les votacions.
 
14-17 h: Noves apagades informàtiques però tornant a l'habitual. I arriben nous votants procedents de Girona, de Sant Julià de Ramis, d'Aiguaviva, de col·legis tancats o per por a noves càrregues. Volen votar i esperant a què el cens universal i la tranquil·litat aparent de Sant Gregori ho permeti.
 
17-20 h.: Possibilitat de votació a qualsevol mesa per recuperació definitiu cens electrònic universal afirmo que només possibilita una votació. Si a l'introduir un DNI et revisa si votació prèvia i no accepta. Afirmo que totes les dades van estar introduïdes al mecanisme electrònic i per tant, les dades que donarà el Govern seran fidedignes. Tensió extrema tota la tarda però resposta racional, aprenent estratègies per poder procedir al recompte.
 
20 h.: Els membres de les meses, alcalde i apoderats compartim amb la gent concentrada a la plaça que finalment s'ha arribat, almenys a Sant Gregori, a port. Agraïment infinit a la seva resistència, paciència, compromís. Decidim per raons de seguretat retirar-nos a fer recompte a porta tancada.
 
22 h.: Resultats entregats a Junta Electoral. 75% participació, 95% Sí, 4% No, 0,3%blancs. Seguint les reaccions internacionals contra la repressió policial i decepció de la reacció clara, contundent dels partits de l'oposició a Catalunya i de la majoria de l'Estat. El Govern d'Espanya nega el referèndum i les càrregues policials.
 
Durant tota la tarda ensurt de possibles arribades de cossos policials a retirar, a confiscar urnes. Probablement desprès dels fets de primera hora del matí, greus, insòlits, escampats com a mostra vergonyant  atot el món, alguna persona ordenà canvi d'estratègia i durant la tarda nit les intervencions limitades a algunes zones més fàcils, amb menys gent de custòdia i amb menys càrrega d'agressivitat Aquest relat seria generalitzable a tots els col·legis de Catalunya, i el que va fer diferent va ser l'actuació de la policia nacional que va rebre ordres polítiques. I ara què? Ara, hora de la política en majúscules.

Han votat 2.262.424 milions de persones i 670.000 electors no han pogut votar per tancament col·legis o urnes confiscar. El sí ha sigut 90%. En el referèndum de l'Estatut del 2006 varen votar sí 1.899.897, amb una participació inferior al 50% i en el 9N dels 2.305.290 que varen participar, 1.861.753 volien una Catalunya independent.

Ara cal reparació del dany democràtic, del dany moral fet a una majoria pacífica que ha vist que la reacció, primer judicial i desprès pseudomilitar, no porta enlloc.

Ens reafirmem que l'odi no ha de formar part del full de ruta. Estem legitimat per iniciar el camí cap a la República però continuem necessitant mediació internacional i nacional i finalment, dins uns mesos noves eleccions. Espanya ha d'entendre i empatitzar amb el dany moral i acceptar intermediació, i si volen fer una proposta política per Catalunya en les eleccions del 2.018 podran dirimir el recolzament.