És dramàtic i podria arribar a ser ridícul. Té un punt d'agonia espremuda amb gest de resignació plaent. És un personatge perdut en un laberint i, amb ell, de la mà, l'independentisme, com un pigall que mena un cec que no sap que ho és. El molt honorable president Torra recorre el laberint, a les palpentes, mentre intenta no estimbar-se, però cada un dels seus passos fa patir qui l'observa. Atrapat en un vestit que li ve gran, Torra ens ensenya la nostàlgia per l'activista benintencionat que era i ens ensenya també la nostàlgia pel president dels anys trenta que mai no serà. Tot grinyola, ningú entén la representació. Ell va ser l'únic que va acceptar l'encàrrec impossible del president Puigdemont: sigues tu fent de jo. 
L'objectiu de Torra, comprensible: no ser acusat de tou ni de traïdor, mai. Però les xiulades arriben, encara que vulguis ser el col·lega més guai dels CDR. És un afany inútil voler agradar i oblidar el càrrec: sempre hi ha algú més "pur" i més "coherent" disposat a denunciar tot el que facis i, sobretot, el que no facis. Són reveladors, en aquest sentit, els intercanvis de piulades de dilluns al vespre entre Josep Costa -vicepresident del Parlament de JxCat- i la cupaire Mireia Boya. 

Però la peripècia de Torra en el laberint no és altra cosa que la plasmació d'un buit cada cop més gran. El buit que genera la distància entre els discursos i les accions, entre una retòrica republicana pensada per mantenir la flama i una realitat autonòmica assetjada per la repressió de l'Estat i les discòrdies dins del bloc independentista. És el buit que es fa més gran cada dia que el globus del malentès i la revolta promesa continua inflat i sense que ni Puigdemont ni Junqueras vulguin punxar-lo de manera solemne i mancomunada. Aquest buit de sentit és un forat negre que ho xuclarà tot enmig d'una tempesta imparable de retrets i acusacions creuades. I anirà donant ales a les expressions més minoritàries i extremes del moviment independentista que, com és evident, tendeixen a construir un relat màgic segons el qual "els polítics" són els dolents i "el poble" té a les mans la nova albada. Un relat que reconforta perquè simplifica. És gairebé impossible que l'independentisme institucional tingui recorregut si no es capaç de marcar distàncies (amb convicció i arguments) amb l'independentisme del tenim pressa i la gesticulació insurreccional. "El poble mana, el govern obeeix" pot acabar sent el lema oficial de Torra.

La decepció de les bases independentistes després del que va passar l'octubre de l'any passat xoca amb la manca d'estratègia, lideratge i claredat del govern de JxCat i ERC. És una tensió creixent entre la indignació de la gent que se sent enganyada i la impotència d'uns gestors que no són capaços de sortir davant de tothom i explicar que la independència és un projecte a llarg termini que exigeix un nou plantejament i, sobretot, més suport social. Les eleccions del 21-D no van servir per posar el marcador a zero, al contrari: van allargar i complicar un relat que havia tocat fons després de la declaració unilateral d'independència i l'aplicació de l'article 155. La majoria independentista del Parlament -dedicada a les seves batusses domèstiques- no ha estat capaç d'aprofitar el seu èxit electoral (aconseguit amb tot en contra) per assegurar les posicions, blindar el cor de l'autogovern i generar confiança, també entre els ciutadans no independentistes. 

Som en un mentrestant precari, sense cap visió de fons que vagi més enllà de la tàctica i la reacció a la repressió de l'Estat espanyol. Alguns apunten que tot ens aboca a noves eleccions a Catalunya. Jo em demano quin sentit té tornar a les urnes si no som capaços d'assumir abans, sense autoenganys ni eufemismes, que el principi de realitat no és cap traïció, que és l'eina indispensable per tirar endavant.