Cara enfora es parla de la cita del 9-N, però de portes endins tots els moviments s’encaminen a les eleccions anticipades. Té sentit que sigui així, perquè la consulta –o procés participatiu- pot acabar sent poc més que un pretext per no enterrar definitivament una data que ha tingut massa protagonisme durant tot l’any com per esvair-se de cop. Que el nou 9-N és una cita lleugera ho demostra que el govern espanyol no s’hagi afanyat a posar-hi els entrebancs legals. Serà sobretot un termòmetre de la mobilització dels sobiranistes, amb un valor testimonial de rang similar al de la V.

Però ja tothom parla d’eleccions, amb una única incògnita: hi haurà llista conjunta de CiU i ERC –o de CDC i ERC? L’entusiasme i predisposició dels convergents no té correspondència entre els republicans. Oriol Junqueras i el seu equip es resisteixen a unir el destí electoral a un partit que consideren tacat de neoliberalisme i esquitxat d’escàndols. Sí que hi ha, amb tot, una posició minoritària dins del partit que defensa passar pel damunt d’aquests detalls i assegurar una llista que pugui obtenir majoria absoluta i proclamar una declaració unilateral d’independència. Aquests dirigents argumenten que és pitjor el risc de dividir el vot i no aconseguir els diputats que justifiquin la DUI, tot i admetre que “no sabem què els pot esclatar a Convergència durant la campanya”.

Però la pressió principal a la cúpula d’ERC no vindrà de dins ni de la veu oficial de CDC, sinó de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, les associacions que monopolitzen hores d’ara la credibilitat i la mobilització. De l’anunci que faran demà depèn que Junqueras es vegi impulsat a acceptar la candidatura “de país” –en paraules d’Alfred Bosch-. En el moment actual, quan l’esquerda a la unitat sobiranista ha fet perdre popularitat als partits pro-consulta, el que diguin ANC i Òmnium condicionarà de manera decisiva. ERC difícilment podrà anar contra aquesta proposta, sigui quina sigui, sense provocar el que un dirigent republicà defineix com “una altra fractura emotiva” amb l’electorat, com la que hi va haver amb el segon tripartit.