Suposem que no fer el pressupost és la manera que ha trobat la Generalitat de plantar-se sense que es noti, no sigui que s’enfadi l’amo. Diuen: ens atenim al 2012 i no retallem ni un duro més. De fet, és una mesura de pura supervivència, perquè anar més enllà en la restricció acabaria per desmantellar allò que el projecte català tenia d’ambició, de singularitat i d'excel·lència (també tenia tot el contrari, però aquest “contrari” és el que en restaria després de la retallada). Això, que desmantellem, fa feliç al Govern espanyol.

Per una doble estratègia. La primera és diàfana: trencar el tàndem Mas-Junqueras; obligar ERC a retirar el suport al president perquè se li fa difícil assumir la tisorada. La segona és més sibil·lina: si malgrat tot ERC aguanta ferma, com està fent, que el resultat de la retallada trenqui la continuïtat entre el govern i el poble; entre el president i el moviment popular.

Si aquesta és l’estratègia, podem jutjar què fan els partits catalans davant de l’envit. I qui falla estrepitosament és la suposada esquerra. Al PSC, tot el que afebleixi el moviment sobiranista el deixa tranquil, per tant pot dir amb la boca ben grossa que la crisi dura perquè Mas ho fa malament (sense especificar alternatives). Però que Joan Herrera, amb ICV, no entengui que alliberament nacional i resistència fiscal són la mateixa cosa; que no vegi que les retallades són un arma espanyola, i cada vegada que es pronuncia sigui per dir que Mas ho fa per gust, em sembla d’una miopia imperdonable.

Perquè, entre altres coses, crea la sensació que el moviment social i el moviment independentista no es toquen, que van cadascú pel seu carril. Sortim per la retallada o sortim per l’estelada. És una bogeria. Cal sortir al carrer –potser aviat i tot- per dir que ens obliguen a retallar perquè no som lliures i que la solució per no retallar és marxar. No marxar pel carrer en so de protesta, darrera la pancarta vermella, sinó marxar d’Espanya i governar els nostres recursos, que hi són.