El cicle polític, com si fos una previsible pel·lícula hollywoodiana, anualment compta amb el debat de pressupostos com a moment estrella. És quan es concreten les polítiques públiques i els programes es tornen números. I precisament perquè al final són números, per àrids i avorrits, sol deixar-se’l anar passant sense pena ni glòria... I malgrat les mocions de censura, les primàries a Ferraz, la corrua de casos de corrupció que van esclatant al PP i malgrat que son uns pressupostos que tindran, a tot estirar, cinc mesos per a ser aplicats, és d’agrair que la ciutadania vulgui parar atenció en “el debat més important de l’any”... perquè, malgrat tot, de debò l’és.

La clau de la notícia, i de la gravetat, dels pressupostos generals de l’Estat pel 2017, rau en la proclamació del que representen: el matrimoni de PP i C’s: el de la dreta postfranquista amb el de la dreta neofalangista disfressada de renovadora. Satisfets els interessos de la Comunitat Autònoma Basca (també la navarresa, també la canària) i pactat el centralisme més ranci i irrespectuós, la resta del Pressupost és tancar serrells i fer capmasos.

El front d’Esquerra Republicana a Madrid hem anat a reclamar fins a l’últim minut, l’últim cèntim que ens pertoca. Gas a fons: collem la rosca i demanem tot allò que necessitem com a prioritat essencial. I ens han sortit més de 7.000 milions d’euros de demandes, territorials i generals (i no exagerem: 7.000 milions no és ni la meitat de l’espoli fiscal anual dels catalans).

La resposta ha estat clara: un atac de l’Estat contra les pròpies institucions de l’Estat;  quatre milers d’esmenes seran furtades per PP i Ciutadans del debat polític, per la via de forçar el reglament i violar la separació de poders, potinejant una de les darreres “joies” de la Transició: la llibertat de parlamentar a les cambres.

Una llàstima: aquestes esmenes (les d’ERC, prop de 800) eren constructives, de vegades menudes davant dels grans números però fetes de la mà dels municipis del conjunt dels Països Catalans, d’aquells qui viuen la realitat més propera als tant invocats “problemes de la gent”. Unes esmenes que parlen d’infraestructures, de benestar i ambicions de futur. No les hem ni pogut discutir. I malgrat les defensarem fins el darrer dels tràmits, segurament dormiran el son dels justos.

S’albiren uns pressupostos de fireta, d’allò més prometedors pel continuisme de l’economia de BOE, radial i centralitzadora, espremedora de PIMES i treballadors, socialitzadora de les pèrdues i privatitzadora dels guanys. Uns comptes generals que “desprecian cuanto ignoran” en paraules de Machado i palesant que en el debat del “que inventen ellos” Unamuno derrotà Ortega y Gasset.

Vulgui el poble, quan se’l convoqui a la tardor, alliberar-nos amb el seu vot de repetir aquest tràngol. Que tota la feinada esmenadora, que no és res més que el país i els serveis que necessitem i volem conformen la idea de la República que construirem.