Des que Lakoff escrivís fa gairebé una dècada el seu famós No pensis en un elefant, és per tothom conegut que, en política, guanya els debats qui és capaç de fer que el votant miri cap on ell vol que miri. És el que l'autor anomena el "marc", que és poc més que una interpretació de la realitat.

En un debat pressupostari, un dels grans test d'estrès per a qualsevol govern, els marcs de cada actor són previsibles. El Govern explicarà que és molt important aprovar els nous comptes per poder aplicar millores respecte a l'any anterior i, en temps d'expansió de despesa, assenyalarà allò que es perdria si no s'aprovessin. L'oposició farà exactament el contrari. Si és d'esquerres, assegurarà que els pressupostos podrien tenir més despesa social o millorar la progressivitat fiscal. Si és de dretes, faran servir arguments semblants a "són uns comptes que no ajuden al creixement econòmic".

Els debats pressupostaris són importants, però, a l'hora de la veritat, un pèl avorrits, per previsibles. Tanmateix, el calendari polític ha fet una concessió a la diversió en fer que la negociació més complicada dels pressupostos de la Generalitat i la més complicada de l'Ajuntament de Barcelona coincideixin en el temps, quan els partits que són oposició en una institució són govern en la una altra.

El resultat és divertidíssim, perquè aquesta situació fa que els partits hagin de vendre a la vegada marcs contraris segons la institució de la qual es parli. I això, a més, fa sortir a la llum la gran quantitat de propaganda vestida de valors que fan servir els partits per fer que els ciutadans comprem la seva interpretació de la realitat.

Tots sospitem que els pressupostos de Junqueras, amb els retocs que es vulgui, serien perfectament assumibles pel PSC, fins i tot per CSQEP, en condicions normals. Com tots sospitem que uns comptes de Colau serien així mateix assumibles per ERC i inclús per la CUP. En condicions normals. El problema és que no estem en condicions normals sinó en una permanent campanya de desgast d'uns partits cap als altres, motivada per l'escenari de grans canvis que viu la política catalana en què el pacte es ven caríssim.

El mateix es pot dir del paper dels governs. El normal seria que JxSí parlés amb el PSC i CSQEP, si creu que les demandes de la CUP estan massa a l'esquerra. I que Bcomú i PSC fessin el mateix amb forces de dretes si no troben suports per l'altre costat. Però això, és clar, trencaria els marcs als quals han consagrat la legislatura: per uns "som un govern purament independentista" i per als altres "som un govern purament d'esquerres". Has de riure.

Però, quan callen les riallades, de fons queda tristesa i un punt de vergonya aliena. La situació de fragmentació que es viu, tant al Parlament com en el Ple de Barcelona, sembla haver arribat per quedar-se i, ni la ciutat ni el país, estan en condicions de viure amb uns comptes prorrogats un any més. Política és pragmatisme i pragmatisme és treballar amb la composició que donen les urnes. Sobretot, quan la culpa de no posar-se d'acord és compartida per govern i oposició, però la paga la gent.