La sortida de Junts del govern de Catalunya, empesa per bona part de les bases i un sector de la direcció contra la voluntat l’altre sector de les bases i de bona part de la direcció, va obrir una nova etapa política a la Generalitat: la d’un executiu en solitari d’Esquerra Republicana per primera vegada en la història recent del país.

Un cop superat un cert vertigen inicial, ERC s’ha ressituat ràpidament, amb la conformació d’un govern amb consellers independents provinents de sensibilitats polítiques diverses, recolzats per un sottogoverno experimentat i amb una solvència contrastada, la qual cosa ha assegurat una represa de l’activitat gairebé sense solució de continuïtat. 

L’aposta del partit de Junqueras -que n’ha renovat el control indiscutit- és clara: una aposta per la negociació per resoldre el conflicte polític amb Espanya, bo i sabent que el resultat més plausible sigui deixar retratat l’Estat davant els ulls del món com a incapaç d’acordar una sortida pacífica i democràtica, més enllà de les porres de l’1-O i la repressió institucional, judicial, policial i mediàtica. 

L’aposta es complementa amb la voluntat de fer un govern eficaç i ordenat, que doni respostes als problemes quotidians de la gent, enmig d’una crisi que ja batega, que es farà notar l’any vinent i es desfermarà amb cruesa a partir de 2024. Per complir amb aquestes expectatives (negociació i bon govern), el futur del govern d’Esquerra en solitari es jugarà en tres fronts, tots tres igualment costeruts i escarpats: pressupostos, taula de diàleg i eleccions municipals.

El primer repte que se li presenta a Pere Aragonès és el dels pressupostos 2023, uns comptes dissenyats per Jaume Giró que en aquests dies s’estan adaptant al nou mapa de conselleries. L’aritmètica parlamentària no es presenta senzilla. Junts no té cap incentiu per aprovar-los, el PSC ho lligarà a un intercanvi de cromos amb els pressupostos espanyols i els comuns faran el mateix amb els de Barcelona. L’opció d’una pròrroga no és la més desitjada per la consellera Mas, però tampoc no seria un terreny de joc impracticable per al govern Aragonès. Les pròrrogues pressupostàries han format i formen part del paisatge de la política nacional, estatal i europea des de fa dècades.

El segon desafiament és el més complicat perquè està atrapat en les dinàmiques de la política estatal, avesada a les mentides, les falsedats, les manipulacions i les extorsions més o menys dissimulades. L’aposta d’ERC per la taula de diàleg ha estat validada per les urnes i és en si mateixa un triomf per a l’independentisme, des del moment que l’Estat reconeixia per primer cop la naturalesa política del conflicte i alhora en reconeixia Catalunya com a subjecte polític.

A partir d’aquí, com en tota negociació política d’aquesta naturalesa, només n’hem conegut la punta de l’iceberg de l’evolució, però els senyals que n’emanen només mostren el que dèiem a l’inici del paràgraf: mentides, falsedats, manipulacions i extorsions per part de l’Estat. Aragonès necessita un triomf per poder presentar a la ciutadania un resultat concret i verificable de la taula de negociació i el necessita ben aviat. Només així guanyarà una mica d’origen per continuar amb un procés que serà llarg i entortolligat, amb moltes giragonses.

El tercer repte marcarà el futur del govern d’Esquerra i el de la política catalana en general. Si ERC obté uns bons resultats en les eleccions municipals –especialment a l’àrea metropolitana i a les grans ciutats de l’interior del país– Aragonès veurà reforçada la seva aposta i podrà encarar amb una certa tranquil·litat la resta de la legislatura. Si Junts o el PSC –o tots dos alhora– fan un gran paper a les municipals i superen amb claredat ERC, el futur dels de Junqueras es veurà seriosament compromès i l’avançament electoral serà una opció més que plausible. La partida està plantejada, ara cal jugar-la.