El temps que queda fins que acabi l'any estarà presidit per dues qüestions: com acaba la reforma del codi penal -immersa ja en els canvis quirúrgics en matèria de malversació- i quins socis tindrà Pere Aragonès per aprovar els pressupostos de la Generalitat. Com és habitual, les dues carpetes estan relacionades, bàsicament perquè els gestos del PSOE -encara que siguin combatuts per bona part de l'independentisme- arriben en el marc de la relació amb ERC i, per tant, aplanen el terreny d'un eventual suport del PSC als comptes catalans. Un escenari que, d'altra banda, acabaria confirmant la profecia -autocomplerta?- de Junts sobre el full de ruta dels republicans: que, en el fons, el desig d'Aragonès era expulsar-los per rubricar un nou tripartit.

A hores d'ara, malgrat que no són pocs els dirigents que voldrien fer costat als pressupostos per retrobar una pàtina d'institucionalitat perduda en debats i soroll interns, es fa difícil preveure un acord entre Junts i el president pels comptes. Si l'any passat ja va costar Déu i ajuda encaixar l'acord amb els comuns -no tant per l'eix ideològic, que també, sinó perquè es pactava amb un soci no independentista-, ara que estan fora del Govern, l'escenari és encara pitjor. La intervenció de Joan Canadell el dia que es van portar els pressupostos al Parlament encara ressona als despatxos d'ERC i també al d'algun dels dirigents de Junts, que no només el va reprovar íntimament sinó que va demanar conseqüències. Llegir les demandes que posa En Comú Podem al Govern -més IRPF a les rendes altes, més impost de patrimoni- anticipen un xoc evident.

Malgrat que ni Aragonès ni Oriol Junqueras serien els representants més il·lustres de la tradició esquerrana d'ERC -al president del partit, en trobades empresarials, li agrada definir-se com a true liberal del Govern quan n'era vicepresident-, les demandes dels comuns tenen més opcions de ser introduïdes als comptes que no pas les del decàleg que enviarà Junts en els propers dies, quan tinguin tota la informació dels comptes. La ponència del congrés ja ho deixava clar: adeu a successions i plantegem si hem de dir adeu a patrimoni. Dues demandes que, en el seu dia, Aragonès ja va rebutjar oficialment. Hi ha debats que són cíclics, perquè l'IRPF ja va ser motiu de disputa entre Junqueras i Carles Puigdemont el 2016, abans que la CUP els tombés els comptes.

El dilema per a Junts té la base en aquella frase -d'aquelles que congelen el somriure quan ja s'han escoltat més d'una desena de vegades amb to alliçonador- sobre "militar en la utilitat". ERC, en aquest últim tram de l'any, pot acabar brandant haver aconseguit la derogació de la sedició i una modificació de la malversació, i pot arrencar el 2023 amb els pressupostos aprovats, amb tot el que això implica. Bàsicament, estabilitat i acostar-se a l'objectiu -si les municipals i les espanyoles ho permeten- d'esgotar la legislatura en solitari malgrat la debilitat al Parlament. I Junts? Pot continuar permetent-se ser més notícia pel debat intern -la remor sobre un trencament tàcit del pacte Jordi Turull-Laura Borràs i el conseqüent congrés extraordinari ja comença a créixer- que per la utilitat que puguin percebre els ciutadans? Com podran tornar a governar? L'agror amb la sedició és legítima i comprensible, però torna a dificultar els acords per tornar a Palau.

Això porta a la política d'aliances, i relliga amb les eleccions municipals. Perquè aquí només hi ha unes quantes opcions: guanyar amb claredat meridiana unes eleccions -poc probable, perquè cap enquesta situa cap partit per sobre dels 40 escons, encara menys a Junts-; quedar per sobre d'ERC amb suficient avantatge per pensar en una coalició amb bases noves; o bé abordar un tabú, que seria governar com a soci petit amb el PSC. Una opció que ningú, absolutament ningú, admetrà mai en públic, però que comença a circular amb Barcelona a l'epicentre. Ajuntament per a Jaume Collboni, gràcies a Xavier Trias, i Diputació per a Junts amb el suport del PSC? Després de les municipals es veurà com queda, definitivament, l'equació entre pressupostos, utilitat i aliances. De present i de futur, i a totes les institucions. També la Generalitat.