La pretensió inicial de Salvador Illa de presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, amb recriminació afegida als que poguessin evitar el seu triomf, ometia la realitat de les regles del joc en la forma de govern parlamentària que sense dubte coneix i que el seu propi partit ha practicat en diverses ocasions.

A la història recent de la cambra legislativa catalana, com succeeix a les Corts, tenir més vots i escons que la resta de les formacions polítiques presents no garanteix res en un món sense majories absolutes, un panorama, per cert, que sembla difícil que es torni a produir durant una bona temporada. Tanmateix, potser ha volgut evitar que se’l pugui confondre amb aquella Arrimadas que no va presentar batalla, malgrat saber que la perdia o potser per això, quan va guanyar les eleccions del desembre del 2017. No sabem si, com ella, deixarà Catalunya per tornar allà on es remenen veritablement les cireres, però sembla que no ha volgut que se’l prengui per covard.

Els moviments, però, van canviant en el marc d’aquests dos mesos de marge que tenen per constituir-ho tot. Sembla força paït el fet que ERC tindrà la presidència de la generalitat, i ara el terreny de joc és un altre, previ i no menor: la presidència del parlament. Però aquí també hi ha baralla, perquè Junts per Catalunya, en la seva òbvia intenció de no perdre pistonada malgrat haver quedat per darrere dels republicans, pretén obtenir aquesta magistratura per raó d'una regla no escrita en els governs de coalició, que dona al primer la presidència de l’executiu, i al segon, la del legislatiu.

I, ves per on, és aquí on la tradició que apuntala aquesta pretensió sembla trencar-se per dues bandes: la CUP, de manera sobtada, adquireix un esbiaix institucional reclamant, ni que sigui amb la boca petita, que un dels seus presideixi la cambra catalana. I tots ells, malgrat totes les tradicions i malgrat el fet obvi que els cupaires tenen menys escons que els de Garriga, estaran d’acord en trencar la tradició en el repartiment de llocs a la mesa del Parlament, deixant-ne fora el quart partit més votat el 14 de febrer. Està clar doncs, que pretensions, tradicions i decisions poden jugar aquest cop de la manera més inesperada. Tant de bo cap d’elles ens porti a repetir unes eleccions tant absurdes com atrafegades.