Sembla que faci un segle, perquè la successió d’esdeveniments aquesta setmana ha estat allau, però fa només cinc dies que el filòsof  Jordi Graupera va llençar la seva campanya per fer unes primàries de les que surti una única candidatura independentista de cara a les municipals de l’any que ve a Barcelona.

La proposta de Graupera se sustenta en una tesi difícilment rebatible: si l’independentisme es presenta junt, governarà a Barcelona. Però la idea no ha generat cap entusiasme ni a les files del PDeCAT ni a les d’ERC. Captiu, desarmat, processat i dividit, l’independentisme sembla ara perdut en un laberint integrat només per carrerons sense sortida, i la irrupció de Graupera afegeix complexitat a les redefinicions estratègiques que els dos partits tenen pendents un cop espremut fins al final el relat en què s’ha sustentat el procés durant l’últim lustre. Un relat en gran part de ficció, vistes les estructures d’estat realment existents, però que va aconseguir mantenir una unitat ara esmicolada, i que es pretenia que tingués conseqüències reals. Les ha tingudes, però als antípodes de les buscades, i desastroses.

El cub de Rubik de la reconfiguració de l’espai sobiranista per a la que Graupera s’ofereix de catalitzador, precisa d’aquest retorn a la unitat que reclama el filòsof. Però això exigirà supeditar-ho tot a un únic objectiu. Incloses les diferents estratègies d’uns i altres per assolir la fita plantejada. I ara més que mai, sembla que això resulta sembla infinitament més fàcil de dir que de fer.

Sigui com sigui, Graupera, com si fos una versió liberal i indepe de Colau, proposa una fórmula i un plantejament semblants als que van dur BComú a l’alcaldia. La fórmula es la de la confluència passant per sobre de les sigles dels partits, i el plantejament, entendre les institucions locals com un contrapoder efectiu davant l’Estat i la victòria a Barcelona més com la conquesta d’una plaça geoestratègicament clau vers a objectius de més abast que no pas com un fi en si mateix. Cosa que, en aquest cas potser encara més que en el dels comuns, es tradueix en prescindir en bona mesura d’un discurs estrictament de ciutat. Que algú presenti credencials a alcaldable i com a primera proposta en clau local, més enllà d’un lleu esment crític al tramvia, ofereixi desplegar per les escoles bressol centenars de contacontes -com si en faltessin­­, d’aquests!-, ja ho diu tot.

La qüestió és si, ara també a l’ajuntament de la capital, convé seguir supeditant-ho tot, i durant quant de temps, a un únic objectiu i un únic relat. Permetin-me l’escepticisme, tenint en compte que, a l’hora de la veritat, l’independentisme  ha acreditat no tenir prou força ni per aguantar els embats de Rajoy  i el front judicial, ni per construir, institucionalment parlant, res més sòlid que aquelles estructures d’estat que ara sabem que no eren més que castells de sorra.